Com cada divendres, la família es troba al Bar
del Pare –que regenta en Quim, el fill gran i, segons el parer general, el menys
afavorit per la mare naturalesa– per anar a sopar plegada. Però avui no és un
divendres qualsevol; avui és l’aniversari de la Lili i, a més, els astres
semblen presagiar canvis que amenacen alterar el tradicional ordre establert.

Un aire
de família és una comèdia agredolça que, sense transcendentalisme
ni gaire faramalla, posa en relleu els vicis (molts) i les virtuts (poques)
d’una família qualsevol.

No som davant d’un text (Agnès Jaoui i
Jean-Pierre Bacri) ni d’una història excepcionals; de fet, el que ens explica
no és tan diferent del que podem veure i sentir a casa nostra, al replà de
l’escala o a la finca dels veïns… tot i així, ens crida l’atenció, desperta
la nostra tafaneria i ens descobrim seguint amb complaença una obra que flueix
a bon ritme gràcies a uns diàlegs vius, divertits i prou malèvols per
provocar-nos aquell somriure (o riallada) còmplice i culpable que és tan
difícil d’ofegar.

La tipificació dels personatges i el joc
d’oposats que s’hi aplica en contraposar els diferents caràcters: els
triomfador i el fracassat (els dos germans), la submisa i la independent (les
dues cunyades) etc. els fa summament propers i recognoscibles. Però cada un
d’ells mostra també un petit tret de singularitat que el distingeix,
probablement gràcies al bon treball de tots i cadascun del cinc sensacionals
intèrprets: Francesc Orella, Ramon Madaula, Maife Gil, Cristina Genebat, Àgata
Roca i Jacob Torres. Un repartiment de luxe per a una comèdia que parla de la
hipocresia, de les ganes d’aparentar, dels egos i de la desconsideració que
regna en una societat on és més important aparentar que ser i en la qual es
tracten millor els gossos que les persones.

La proposta dirigida per Pau Durà és honesta,
sincera i sense més pretensions que la de fer-nos passar una molt bona estona.