No és el primer cop que puja a l’escenari,
però sí el primer que l’entranyable i coratjosa Shirley Valentine pren la
fesomia de Mercè Arànega. Sembla que ambdues s’esperaven i, a jutjar pels resultats,
la veritat és que la trobada ha estat d’allò més exitosa, així com una
magnífica ocasió per celebrar conjuntament els 40 anys de carrera d’aquesta
grandíssima actriu i el 10è aniversari de la remodelació del Teatre Goya.

Estrenat el 1986 a Liverpool, el popular monòleg
de Willy Russell no ha acabat de perdre ni vigència ni interès, ja que, malgrat
el pas dels anys i el progressiu apoderament de les dones, encara queda un
sector femení que, en certs aspectes, s’hi pot sentir identificat. Shirley Valentine és un divertit monòleg
que desplega un humor costumista no exempt de tòpics prou coneguts, però no per
això inexistents ni devaluables, protagonitzat per una mestressa de casa instal·lada
en la rutina d’un matrimoni i un dia a dia que li han matat les il·lusions i
l’han tornada poruga davant la incertesa, el què diran o a fer passes
endavant… Fins que un regal inesperat actuarà com a revulsiu i l’animarà a
recuperar l’esperit rebel de la seva joventut –gosant substituir el filet que
cada dijous el marit espera amb candeletes per un parell d’ous ferrats amb
patates fregides– i a travessar, finalment, la paret d’aquella cuina convertida
en la seva única confident i anar a veure què hi ha al darrere.

Asseguda a la cadira i amb una copa de vi
blanc, ens parla del seu home, dels fills, de l’amiga o la veïna… Sense
reprimir-ne la tendresa, la felicitat d’alguns moments ni l’amarga frustració
de molts altres, tampoc no n’amaga el vessant més irònic i  cafre amb què desferma les riallades dels
espectadors, perquè no resulta gens difícil posar-se en la seva pell ni
identificar-se amb el seu ecosistema. Paral·lelament, els somnis mig oblidats
van prenent forma i nova força, de manera que la nostra protagonista canviarà
ben aviat, i amb tota la naturalitat del món, la bata pel “picardies” i la
ciutat de Liverpool per la costa grega. I Arànega ho fa desplegant les seves reconegudes
dots interpretatives, buscant el to irònic, afectuós o irat segons les
circumstàncies, el gest que el complementa o el reforça, i exhibint tothora una
complicitat amb el personatge que sap fer arribar fins al públic, el qual ben
aviat se’n sent partícip.

I sense negar que si Shirley Valentine és un muntatge reeixit gràcies sobretot a
l’esplèndid treball de Mercè Arànega, també cal esmentar i reconèixer la
valuosa aportació del seu director, Miquel Górriz, l’efectiva escenografia de
Jon Berrondo i l’enginyós vestuari “3 en 1” de Cèsar Oliva.