Ai, ai, ai! Que «Shirley Valentine» ja té trenta-dos anys des que es va estrenar el 1986 a l’Everyman Theatre de Liverpool, amb l’actriu Noreen Kershaw, dirigida per Glen Walford. Ai, ai, ai!, que la generació femenina esclava de la línia blanca d’electrodomèstics s’acaba i que la denúncia o reflexió sobre el paper de la dona de l’últim quart de segle passat es pot convertir avui en un testimoni d’un temps que, per a joves generacions, ni existeix ni tornarà.

Aquest és el temor quan s’anuncia la represa de «Shirley Valentine» de Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947). Un temor equivocat que es fon com un bolado perquè els temps sembla que no han canviat tant i que la síndrome «Shirley Valentine» diuen si encara té corda per temps. Sí, però, que ara es mira l’heroïna de l’obra com una caricatura d’allò que potser encara és i ningú no vol veure.

L’espetec teatral de la primera «Shirley Valentine» va ser tan fort que dos anys després de la primera estrena es va reposar al West End de Londres, al Teatre Vaudeville, amb l’actriu Pauline Collins, dirigida per Simon Callow. I des d’aleshores ja va ser imparable, amb premis Laurence Olivier i Premis Tony. Un cop fet el salt a Broadway, el cuquet del cinema se’n va apoderar el 1989, en un film dirigit per Lewis Gilbert, protagonitzat per la mateixa actriu Pauline Collins que l’havia remuntat al teatre, però amb una versió a la pantalla, amb la incorporació de personatges secundaris, que desdibuixa l’esperit i la força teatral, una força que reposa sobretot en l’actriu que la interpreta i en el seu monòleg adreçat a tres bandes: a la cuina, a les platges o roques de Grècia i, esclar, als espectadors.

La història no és desconeguda per als més veterans d’aquí perquè el 1994 la va interpretar l’actriu Amparo Moreno, dirigida per Rosa Maria Sardà, a La Villarroel, en un muntatge que la mateixa actriu va voler tornar a posar en escena el 2001, en aquest cas, al mateis Teatre Goya. Entremig, fa cinc anys, l’actriu Verónica Forqué també es va apuntar a la seva versió en espanyol. A Mercè Aránega, la protagonista actual, l’obra sembla que la persegueix des que l’autor la va escriure, com aquell qui diu. I és així com finalment s’ha posat en la pell d’aquesta mestressa de casa de classa treballadora de Liverpool, casada de sempre, amb dos fills —parelleta— ja grans, que es troba en la cruïlla d’aprofitar l’última oportunitat de la seva llibertat personal, que prefereix donar un filet molsut al gos vegetarià de la veïna que a l’afamat del seu marit i que es llança, en una escapada impensable, a les illes gregues per complir el somni mític de l’europeu fred del nord que vol abraçar l’europeu càlid del sud.

«Shirley Valentine» aguanta encara avui no només perquè fa un retrat sociològic d’un temps passat i potser veladament present, com deia, sinó perquè encadena una sèrie de baules d’humor amb sortides i acudits que van captivant l’espectador fins que els primers somriures acaben convertint-se en esclats de riallades. La Valentine és aguda, sarcàstica, vivaç, alegre, optimista i arrauxada. Esclar que potser hi contribueix el parell d’ampolles de vi blanc que es pren mentre dura la seva història.

La versió que ha dirigit Miquel Gorriz es posa del tot a vaivè del discurs de la protagonista que en cos i ànima de Mercè Aránega dibuixa un perfil molt rodoredià, endolcit per fora i cruel per dins. Fora temors, doncs. Val la pena recuperar el monòleg de fa trenta-dos anys i més encara perquè l’escenògraf Jon Berrondo s’ha inventat una cuina blanca «il·lustrada» en relleu, com un teló de teatrí que desapareix a meitat del relat per convertir-se en un paradís de la platja grega. Si primer, a Liverpool, Shirley parla a la cuina, a Grècia s’adreça a una peça de roca esqueixada del mateix teló, en una trapelleria escenogràfica que dóna vida i color a un atrezzo habitualment estàtic. (…)