No és cap
casualitat que la primera obra de Willy Russell a nivell professional ( i el
seu primer gran èxit; l’espectacle va néixer per ser representat uns pocs dies
i va acabar viatjant cap a Londres i passant-se gairebé un any sencer a la seva
cartellera) fos un musical titulat “John, Paul, George, Ringo… and Bert”.
Russell és tant liverpoolià com els Fabulous Four. O potser més i tot: mentre
els camins vitals  de The Beatles van
agafar destinacions internacionals , ell, malgrat haver assolit un èxit també
ben internacional , no s’ha mogut mai de la seva estimada Liverpool. I mai ha
deixat de convertir-la en escenari d’un teatre centrat també sempre en
personatges d’extracció popular; classe obrera en totes les seves variants
,  retratada amb notable agudesa i
sensibilitat per un autor que sap com omplir d’acurats apunts sociològics les
seves obres  sense permetre que perdin mai aquest tarannà popular, i sense caure mai tampoc en la banalitat .  Russell coneix molt bé els ressorts d’aquest
teatre popular que ve a connectar  per
complert amb les inquietuds quotidianes de l’espectador o l’espectadora que seu
a la sala.  Tan bé els coneix, que els
utilitza amb la mateixa eficàcia i amb el mateix talent independentment del
gènere en el qual es mogui. Aquí tenim el cas d’aquell notable melodrama
musical – Russell és també compositor i lletrista- titulat “Germans de sang” i
ben conegut  a casa nostra que es va escolar
al West End dels anys  80 dominats per
les superproduccions musicals èpiques 
amb grans aparells escenogràfics ( ja sabeu del que us parlo; fantasmes
de l’opera, miserables construint enormes barricades, helicòpters volant pel
cel d’un Saigon en guerra…)  i
servint-se de la intimitat i de la tragèdia proletària, es va passar 24 anys
omplint el teatre.

Però quan es
tracta de fer comèdia, Russell resulta igual de brillant. I com a mostra només
cal recordar “Educant a Rita”, la seva particular reinvenció de “Pigmalió”
plena d’apunts personals, perquè la seva protagonista a la recerca d’una
educació té el mateix ofici de perruquera al qual es va dedicar alhora Russell
quan encara no podia viure del seu teatre. I utilitzant un llenguatge actual, es
podria dir que el camí que segueix la Rita tot servint-se de la cultura per
sortir dels seus forats negres, és un camí d’apoderament que presenta evidents
paral·lelismes amb els que seguirà la Shirley d’aquesta altra excel·lent obra
amb format de monòleg que ara recupera el Goya. I que va arribar als escenaris
el 1986, sis anys després que la Rita triomfés en tota regla a Londres , a
Broadway i més tard, també al cinema. Doncs a la Shirley l’esperava un trajecte
similar, perquè també ella va saber guanyar-se ràpid al seu públic, oferint-li
a parts iguals humor, ironia, tendresa, por a contemplar la vida com un projecte
fracassat, i ganes de tornar a viure la vida com un projecte encara ple de
noves possibilitats. Per una vegada Russell fins i tot es va permetre el luxe
de sortir dels carrers de Liverpool per viatjar cap a les illes gregues en
companyia de la seva heroïna. I és que , i en contra del que ens puguin fer
creure els relats èpics o les històries de superherois, de vegades no hi ha més
gran heroïcitat que tenir la gosadia de sortir de la cuina en la qual portes
dècades tancada i dir-li adéu a la paret que s’ha convertit en la teva única
interlocutora; en l’única destinatària de les teves frustracions i
confidències.

Quan va deixar de
ser Shirley Valentine, es pregunta la Shirley Valentine? I el que s’estan
preguntant també aquests dies molts espectadors i comentaristes – sense anar
més lluny, Màrius Serra acaba de publicar un text a “La Vanguardia” en aquest
sentit – és quan començarà a semblar-nos feliçment cosa del passat aquesta
Shirley nascuda teatralment fa ja més de tres dècades. Però el cas és que de moment
les cuines – i no solament les de Liverpool- segueixen plenes de Shirleys  que arribada la maduresa, es pregunten en quin moment van deixar de sentir-se elles mateixes i de sentir que controlaven el seu
destí, per començar a convertir-se en apèndixs d’una vida que sent la seva, ja
no senten ben bé com a seva. Sense oblidar que a l’altre costat  potser tenen un Joe com el de la Shirley,
també ell condemnat a sentir la mateixa infelicitat que li fa sentir a la seva
dona.

Les paraules de
la Shirley continuen doncs sonant més actuals i tot del que seria de desitjar,
des del primer cop que s’adreça cap a nosaltres amb una copa de vi a la mà (
després, en vindran moltes més) i seguda a la cuina que l’escenografia de Jon
Berrondo li ha dibuixat amb pictòric hiperrealisme en relleu. I també des
d’aquest primer moment, Mercè Arànega es fa seva la Shirley amb l’autoritat de
qui té recursos a dojo per fer-se seu com qui diu qualsevol paper en el qual es
vulgui ficar. El text de Russell és també un regal preciós per a que una gran
actriu sàpiga treure-li bon profit . I – a aquestes altures, ja no cal ni
dir-ho – Arànega és una  molt gran
actriu. Arànega sap molt bé com ficar-se sota la pell de la Shirley oferint un
festival interpretatiu recolzat per  la
complicitat absoluta amb el públic que propicia 
una obra en la qual el mateix personatge ja se n’encarrega d’enderrocar
la quarta paret. I sap com oferir aquesta exhibició de talent personal sense
caure mai en la trampa de l’exhibicionisme gratuït. Situant-se sempre al servei
d’aquesta mestressa amb ganes de fer-li botifarra a la resignació rutinària.