Si no coneixeu la
Shirley Valentine, l’heu de conèixer; i si ja la coneixeu en la seva versió
cinematogràfica o qualsevol altre versió teatral, aneu a retrobar-la. Perquè la
Shirley és una dona encantadora, amable, optimista i valenta amb qui val la
pena asseure’s una estona. Va néixer de la mà de Willy Russell (Educant a Rita,
1980; Germans de sang, 1983) el 1986. Neix com a una madura mestressa de casa,
mare de dos fills i amb el cognom del seu marit, tal com mana la tradició
anglosaxona. Al llarg de l’obra, la Shirley buscarà la manera de recuperar el
seu nom propi. Que no és altra cosa que desempallegar-se de totes aquelles
etiquetes de mare i esposa amb les que, sense renegar-ne especialment, li costa
conviure. Potser els més joves vegin el personatge com aquella tieta divertida
que se’n va anar de casa. És això. Però és també la dona que, sense ser explícitament
feminista -o no pas més que la Nora d’Ibsen- trenca el seu sostre de vidre per
reconstruir-se a la seva pròpia imatge i semblança. Aquesta metamorfosi o renaixement
és encara avui un somni per a moltes persones (homes i dones). És cert que el
pas del temps ha envellit el llenguatge del text, sobretot en allò que toca l’argot.
Aquí hi juga un bon paper la traducció de Joan Sellent (la mateixa que va
estrenar Amparo Moreno a la Villarroel dirigida per Maria Rosa Sardà el 1996) i
també l’esporgada que n’ha fet per a la seva posada en escena Miquel Gorriz. L’encertada
visió del director juga amb el tòpics amb la mateixa ironia que gasta la
Shirley amb ella mateixa. Una ironia que funciona també a nivell escenogràfic:
Jon Berrondo parteix d’estampes pintoresques -casposes per a alguns, vintage
per a uns altres- per fer-ne un interessant desenvolupament escènic; diguem-ne que,
com la protagonista, se surten del marc assignat. Ara al Goya, la Shirley té un
altre aspecte: és el d’una esplèndida Mercè Arànega que funciona tant en el
registre còmic com en el dramàtic, és més, diria que camina amb la seguretat
que dona l’experiència i amb la seva gràcia natural per l’invisible fil que els
separa. Una paret o una roca són durs interlocutors; adobada en aquesta
pràctica, la Shirley Arànega es dirigeix al públic confortada de sentir el seu
alè i ens regala un personatge per recordar. Però no un més de la llarga llista
d’excel·lents interpretacions de l’actriu, sinó el personatge llargament
acaronat des que, massa jove encara per interpretar-lo, el va conèixer en un
escenari argentí. Shirley Valentine ha esdevingut ja un arquetip del teatre
contemporani, una obra que cal conèixer, però potser el millor d’aquesta posada
en escena és que defuig els tòpics, o millor dit, els concentra tant que fan
riure: fixin-se en el vestit de César Olivar de la primera part. Miquel Gorriz
l’encerta de ple de nou -com va fer amb Art el 2016 i El metge de Lampedusa 2017- ara
amb una comèdia gens frívola.