En teatre la senzillesa és tan sols aparença. Perquè un espectacle ens sembli simple, fàcil, sense complicacions però sense que tampoc hi trobem res a faltar, normalment això vol dir que darrere hi ha un enorme treball de contenció i de direcció mil·limètrica, calculada fins a l’extrem. I això és el que passa amb El llarg dinar de Nadal, la proposta de la companyia La Ruta 40 que està per tercer any al Maldà.

Diuen que el temps és relatiu i en aquesta proposta es compleix amb escreix, ja que en una hora escassa veiem passar davant dels nostres ulls tres generacions dels Bayard, una família americana de finals del segle XIX i principis del XX. 90 anys condensats en 60 minuts en què més que mai el ritme, el tempo, és crucial. Una autèntica delícia.

En aquesta intel·ligent i sensible adaptació d’aquest clàssic del teatre nord-americà, escrit pel dramaturg i novel·lista Thornton Wilder el 1931 l’únic que es manté gairebé invariable són els patrons socials, la tradició del dinar familiar de Nadal i la mort, que a tots acaba unint. Veiem passar per davant dels nostres ulls els homes i dones de les diferents generacions, així com els seus rols, ambicions, amors, desamors i esperances. I al mateix temps, de forma paral·lela i invisible (per obra i gràcia de la jerarquia i l’explotació proletària), els homes i dones del servei, fidels i discrets, però també seriosos i tristos.

L’encertada direcció d’Alberto Díaz es revela com a clau perquè tot flueixi amb la precisió d’un rellotge en El llarg dinar de Nadal. Tot passa molt de pressa però sense presses, per a alguns més ràpidament que per a altres, i no és difícil de comprendre el que passa, els canvis d’any estan molt ben definits i se succeeixen sense pausa.

Aquí el que mana són els silencis, les mirades, amb interpretacions delicades i plenes de matisos. I se sent durant la funció una actitud general que un dubta si és rectitud formal o simplement tristesa d’esperit. Alguns l’han de percebre com malenconia, altres com fàstic, el que està clar és que l’alegria no abunda, més aviat tot sembla gris, en blanc i negre.

Els set actors i actrius estan tots a un gran nivell, magnífics en la necessària contenció i malgrat els canvis inevitables en repartiments de tan llarg recorregut. Tots doblen personatges, passant de fills a avis, de senyors a criats, i les transformacions es realitzen amb una naturalitat sorprenent, amb simples canvis de postura i veu, gairebé sense canvis de vestuari.

La proposta escènica d’El llarg dinar de Nadal també fa de la modèstia de mitjans i recursos una virtut en lloc d’una dificultat, i aprofita a la perfecció l’espai natural de la sala, un gran menjador antic amb grans quadres a les parets i sòl de rajoles velles.

El llarg dinar de Nadal s’ha convertit per mèrits propis en un dels espectacles més emblemàtics d’El Maldà i gràcies a les reposicions des de fa tres anys, és també una nova tradició nadalenca que facilita la tasca als crítics de recomanar un bon espectacle per veure durant aquestes setmanes festives. Una petita joia de la cartellera barcelonina que considerem imprescindible i a la qual desitgem molts Nadals més de vida.