Carlo Giuliani és només un nom. Però quan es relaciona aquest nom, quasi anònim, en la trobada del G8 a Gènova el 2001 es converteix en el nom d’un jove idealista que va morir a trets per la policia en una manifestació. Feia dies que l’estat de setge de la policia a la ciutat es feia insuportable. Una seguretat amb antiavalots que era, de fet, una amenaça per aquells que qüestionessin un sistema pseudodemocràtic dominat pel gran capital. El text de Lali Álvarez, amb una interpretació tant directa com viscuda d’Oriol Pla (que demostra l’olfacte dels Premis de la Crítica 2014 com a nominat a actor revelació), es preocupa de dotar cor i aire aquest mite, que no vol ser una escultura, amb rostre, com en el seu malson. Si Fausto Paravidino va fer un retrat  social de la inadmissible violència dels agents de seguretat a Gènova’01 (dirigit per Carme Portaceli, Grec 2004), aquesta mirada de Ragazzo se centra en la víctima, en com transformar el mite del carrer i les pintades en persona que no esperava aquest destí.

El muntatge és despullat com un cop de puny. Potser en aquesta cerca de la humanitat hi apareix un jove massa empàtic, en el que queda tota acció justificada; no té contradiccions, a diferència del retrat de Sebastian Bosse a càrrec de Lars Norén a 20 de novembre (interpretat per Mar Ulldemolins el 2012 a l’Àtrium). Per construir un personatge humà cal dotar-lo d’un punt d’incertesa per fer-lo més humà. Tot i això és una obra que demana estar contínuament en cartellera. Per a públic jove i també per a adult. Perquè és d’una intensitat i ressegueix el rastre d’una història dura, injusta, que ha estat molt oblidada. 

Cada crisi té la seva icona. La dels refugiats sirians és la del nen mort a la platja. La de Gènova, és la de Carlo estés a terra, al costat de l’extintor que intentava llançar als agents que, reaccionaven com gossos. El Carlo que intervé al forum social és jove i amic del bon rotllo (i també del rotllet amb la Sofia), també generós i solidari, escriu poesia i no té clares quines espectatives de vida tindrà (i agraeix que la família no el pressioni). Creu, fermament, que hi ha sortida amb la desobediència civil, sense trencar res; només revoltant-se en aquelles estratègies policials que atempten contra la llibertat. Carlo seria amic, dels paletes de Constructivo, de la Fundació Collado, certament. O compartiria pis amb els de Jo mai.

 Al passeig al costat del Besòs, hi ha una pintada que diu “Carlo Vive, la lucha sigue”.  Aquest conflicte només es pot guanyar des del respecte, podent-se mirar als ulls, sense rancúnies, manifestant i antiavalot. És una lluita que cada cop sembla més perduda però que peces com aquesta tornen a posar al centre del debat les maneres de desarticular una aparent seguretat policial que, en realitat, és violenta. El debat és si atendre Goethe amb el seu “Prefereixo cometre una injustícia abans que suportar el desordre” o el “No necessitem permís per ser lliures” i “Discuplin les molèsties, això és una revolució” del Subcomandante Marcos. Giuliani només té una paraula clara “Assassins”.