Val la pena oblidar-se de la pel·lícula, crec.
Encara que només sigui per trobar tots sols tot el Woody Allen que hi ha a
dintre. Es veu de seguida: el professor madur, la hiperactiva mental, la
joveneta intel·lectual, la joveneta “desintel·lectual“, el marit buscador de
noves aventures, le pedant, la muller feliç… Els personatges de Marits i mullers són el que són, són allenians, però ho són amb
personalitat pròpia (els personatges mantenen el nom dels actors que els
interpreten, per exemple).

El tema, per descomptat, també té la seva D.O.
en la factoria Allen. Però no deixa de ser un tema universal, imperible, sempre
tan actual i tan tafaner. Un tema on tothom es reconeix. (I qui ho negui,
menteix.) Dues parelles presumptament exemplars. Tot va bé, s’estimen a les
seves maneres, surten a sopar, van al teatre… Un d’aquests matrimonis va tan
bé que, fins i tot, decideix separar-se de boníssim rotllo. És el punt
d’inflexió per a la desfilada de draps bruts.

La Sandra no suporta que al Joan les coses li
vagin bé i ara tingui una dona “que li clava les ungles, o que, almenys, es
mogui” (presumeix ell) mentre carden, tot i que vegi convertida la realitat en una imitació de la
tele. El Joan, esclar, no aguanta que la Sandra s’enrotlli amb un pedant director d’una revista de disseny. L’Andreu
es descollona del Joan quan coneix la seva conquesta (“L’has cagat, Joan, l’has
cagat!!!”) i la Mònica es pensa si el que ha fet la Sandra és el que hauria
hagut de fer ella.

La comèdia és servida amb petites dosis de
complicitat per part dels intèrprets, que de vegades assumeixen el rol (mínim)
de narrador i es dirigeixen al públic, on tothom es queda amb les ganes de dir
la seva. Aquesta sensació de proximitat que aporta el muntatge de Rigola la gestionen a la perfecció els sis actors, que
no en la pedanteria ni tallen en cap moment el ritme de l’obra.