Vorònia,
nom de la
cova més profunda del món, situada a Geòrgia,
no es queda al marge dels muntatges als
que ens té acostumats Marco Morau, doncs tot el contrari, l’obra és un esglaó
més, no cap a l’infern, sinó cap a la glòria d’un coreògraf i companyia que segella
el seu estil en cada nova producció.

A l’igual que en anteriors muntatges com, Islàndia,
Rússia i Siena, Marcos Morau i els seus col·laboradors, en aquesta ocasió
Roberto Fratini i Pablo Gisbert-El Conde de Torrefiel, responsables de la
dramatúrgia, escullen un lloc, ciutat o país, no per parlar d’aquest indret en concret, sinó
per utilitzar-lo com eina per debatre sobre una idea, un pensament que en Vorònia recau sobre el mal. Un tema
aquest ampli que es podria tractar des de diferents àmbits, però que els autors
han enfocat des de la religió, món on el mal és un dels grans protagonistes, i des d’una dramatúrgia conceptual que ajuda, i
molt, a embolcallar un contingut dens.

El mal és com un laberint, com un rierol que
avança i es va filtrant en les diferents capes socials fins arribar a corrompre
i podrir el bé i la innocència. El mal també
és un enigma perquè no sabem ben bé què és i on es troba.

En el buit d’aquesta cova, precipici moral, es
magnifica i es venera la maldat, si bé hi ha un contrapès a favor de la bonda i
innocència visualitzades en la persona de Jeroni March, un nen de 12 anys que
es manté en escena quasi la totalitat de l’obra, aconseguint, en determinats
moments, una presència tan delicada com contundent.

Referències a religions com el judaisme,
islamisme i el catolicisme; dogmes establerts que manipulen a l’esser humà;  frases projectades que condemnen al temor de la foscor;  rituals inquietants i perversos, prenen forma i volum a través de la notable interpretació
de 8 ballarins, més de 10 figurants i de la presència i colpidora veu del tenor
Antoni Comas. Així com d’un exquisit
disseny de so i concepció sonora, d’una il·luminació que en molts cops es
perfila com absoluta protagonista del fragment, i d’una escenografia inquietant gràcies a unes
cortines darrere de les quals apareixen i desapareixen éssers en estat tant de
solemnitat com d’ horror.

Pel que fa a la coreogràfica, Morau i els seus ballarins, continuen dins un llenguatge que ja és propi de la companyia però
que es queda estancat i no avança com ho fa el conjunt de l’obra. El gest trencat i espasmòdic  arriba a ser excessivament reiteratiu i la
seva energia resta dins  l’espai que encercla als intèrprets,
sense traspassar aquesta barrera. De totes maneres, hi ha moments, malauradament pocs, on s’observa que quan aquest gest desarticulat es
mescla amb moviments més amplis i respirats, la frase
coreogràfica guanya de forma notable.

Vorònia hipnotitza gràcies a moltes de les seves escenes, imatges que colpeixen
per la seva gran teatralitat i que pugen d’intensitat gràcies a efectes recurrents
i infalibles com per exemple i per citar-ne dos: situar a vuit ballarins executant
a l’uníson el mateix gest, o escollir fragments operístics molt populars com és
Va, pensiero de Nabucco.