Depurat espectacle d’inauguració del
Grec però curt de fragmentació narrativa per la trajectòria habitual de La Veronal.
Potser la necessitat de fer-se més políticament correctes ha
perjudicat la frescor de les coreografies (i les seves dramatúrgies).
La idea de Vorònia és prou simple; no hi amaga gaires girs. Ens transporta a una mena d’infern amb un ascensor que sempre baixa avall (amb l’excepció d’un sol viatge, que dóna via a l’esperança). La dansa és magnètica, d’una ductilitat increïble: no projecten terra ni aire, alternen tant el treball de cames com el de braços (les cames, de fet, sovint semblen braços llargs). Les línies que projecten són diagonals i, generalment, atemptant contra el centre de gravetat, posant al límit l’equilibri. Pel que fa a la dramatúrgia, és massa impenetrable. Si més no, per a l’espectador mitjà. Les lletres impreses remeten a textos bíblics: l’aire és medieval. Els personatges, amb un cert toc renaixentista, qüestionant la Veritat absoluta de les religions (mantenint l’aire de “Siena”): però el destí o la força del mal de “Vorònia” arrossega i la raó no sembla tenir lloc a taula. Un treball generós d’imatgesi un desgast físic notable, sense que mai es perdi l’alè.

Apareixen, com esquitxades les idees força de com les religions adverteixen del Mal però no hi ha camí desbrossat per entendre la perversitat (o no) d’aquesta amenaça velada. Al final, tots són humans, reptant a l’espectador i quasi, protegint que una ànima (el xai innocent que neix del ventre d’una dona, potser) pugui ascendir al cel. Una mena de Jesús, una mena d’home bo.