Ve de gust traslladar-nos al Paral·lel de la
Barcelona més canalla, més radical i més viva de la història, la dels anys
previs a la Guerra Civil, una ciutat efervescent, que bullia en tots els
sentits (polític, cultural, social…) i que feia nit en aquesta avinguda que
era una referència a tot Europa, que “era Broadway”. La companyia Gataro ha
decidit que la millor manera de fer-ho és, a través d’un cabaret com el que ha
muntat a casa seva, el teatre Almería, a partir del clàssic de Dagoll Dagom,
amb música de Guinovart i text de Vázquez Montalbán. El que mana en aquest
espectacle coral, però, és l’espectacle, les cançons, el cabaret a través del
qual se’ns explica un triangle amorós entre una noia de la nit, un anarquista
idealista i un bon vivant en aquella Barcelona que queda tan lluny de l’actual.

Els bons vímets ben treballats donen com a
resultat una peça rodona. És el que passa amb Flor de nit. No és fàcil explicar una història amb cançons i aquí l’espectador
no perd el fil en cap moment, a cop de piano, de violí, de clarinet… Tot al
damunt de l’escenari, capitanejat per un pianista, Adelaida, que fa l’ullet
constantment, convertint-se en un personatge més. Els números musicals tenen
tota la intensitat que requereixen, ja sigui quan agafen el caire més canalla
(“jo hi poso el bacallà, el plàtan que el posi un altre”, canta una diva del
cabaret…), quan representen una vaga de treballadors, quan “les esperances es
tornen desesperacions” o quan criden a la llagrimeta romàntica dins del triangle
(sempre imperfecte) amorós.