Els qui van veure el musical ‘Flor de nit’ en l’estrena de Dagoll Dagom, l’abril del 1992, en plena febre olímpica, tenen ara 22 anys més. No és estrany, doncs, que en les representacions d’aquesta encertada recuperació de l’Almeria Teatre, s’hi vegin famílies senceres amb avis, pares i fills. Però, sobretot, ‘Flor de nit’ es recupera en un moment en què la seva història s’entén més que abans, quan el despertar de la Memòria Històrica estava encara a les beceroles i l’eufòria olímpica havia posat una bena als ulls de la societat catalana.

No és la primera vegada que ‘Flor de nit’ tempta el sector musical i teatral català. El 2003, la mateixa companyia Dagoll Dagom va intentar fer-ne una reposició de gran format dins d’un Festival de Teatre que, a última hora, se’n va desdir, principalment per qüestions pressupostàries. El 2011, una iniciativa de versió concert de la revista Teatralnet va fer que Xavier Torras, l’actual director musical i pianista, revisés la partitura, i que el compositor Albert Guinovart se la mirés també amb uns ulls nous.

La proposta actual de la companyia Gataro, dirigida per Víctor Álvaro, a l’Almeria Teatre, ha buscat l’essència de ‘Flor de nit’ i, sense escurçar-ne ni una peça —el muntatge dura dues hores i mitja amb entreacte, si teniu sort que hi ha un bis— ha aconseguit que no es perdi gens ni mica l’intríngulis de la trama i diria que fins i tot es faci més comprensible el triangle entre la Rosa, la noia obrera que es converteix en cupletista per atzar i necessitat; el Quimet, l’obrer anarquista que participa de la revolució que es cou a la Barcelona d’entre el 1929 i el 1936; i Sebastià Reynals, el poeta, intel·lectual i cronista de la nit del Paral·lel amb qui s’intueix un homenatge subtil de l’autor Manuel Vázquez Montalbán a Sebastià Gasch. Al marge dels tres principals personatges hi ha la Coloma, la promesa “oficial” del Sebastià, destinada a acceptar el doble joc del seu promès, típic de l’època entre la petita burgesia.

D’aquella vintena llarga d’intèrprets del ‘Flor de nit’ de Dagoll Dagom del ’92 s’ha passat ara a deu, tres dels quals són músics, pianista, violí i saxofon. Hi ha, doncs, un inevitable minimalisme escènic, en la línia habitual de l’Almeria Teatre, reforçat amb un acurat treball coreogràfic de Bealia Guerra, també intèrpret, que caracteritza tots els personatges immersos en el registre del cabaret marca Bob Fosse. El vestuari i la il·luminació completen amb èxit aquesta intenció. (…)