Amb text de Manuel Vázquez Montalban, música
d’Albert Guinovart i producció de Dagoll Dagom, Flor de Nit va
convertir-se, en el moment de la seva estrena (1992), en un èxit que
certificava la qualitat de la companyia comandada per Joan Lluís Bozzo, Miquel
Periel i Anna Rosa Cisquella, i amb el temps, en un clàssic del teatre musical
català. El seu record ha acompanyat durant més de dues dècades el públic que va
gaudir del muntatge, un record que va impulsar, fa tres anys, una versió
cantada i amb orquestra, i ara, una adaptació que concentra tots els escenaris
del relat en un únic espai, el cabaret que dóna títol a l’obra.

El de l’Almeria Teatre no és un local carregat
de velluts i lluentons, a l’estil dels que amenitzaven les nits del Barri Xino
abans de la guerra, sinó un cabaret minimalista: són els artistes qui el
“decoren” –al balcó situat rere els músics, les siluetes dels cantants es retallen
sobre un fons neutre, component elegants quadres animats–, qui l’omplen de vida
amb els seus números, però també amb  les
seves converses, picabarallles i relacions. Malgrat la simplicitat de l’espai
escènic, el marc en què es desenvolupa cada una de les accions –les actuacions musicals,
les corredisses als carrers, reflex d’un moment polític i social convuls, el
pis de l’anarquista on viu la protagonista– queden perfectament delimitats, un
encert de posada en escena que permet seguir sense confusió les diferents
trames que articulen l’obra. A la dramatúrgia només se li pot retreure que, en
l’esforç de fer encabir aquestes trames en una versió reduïda del Flor de
Nit de Dagoll Dagom, algunes perden pes respecte d’altres–la social, a la
primera meitat de l’espectacle, queda un xic desdibuixada–. No és res, però,
que no quedi compensat per la bona direcció d’actors, la subtilesa de les
coreografies i aquell toc Gataro, marca de la casa, que aconsegueix accentuar el
to de farsa de les escenes més cabareteres.