Certament, Ayn Rand no és William Shakespeare:  mentre el geni britànic creador d’aquelles Tragèdies
romanes que la companya Toneelgroep Amsterdam va transformar en el
millor  espectacle del Grec 2013 només
suscita unanimitats, les idees de l’autora nord-americana d’origen rus Ayn Rand
contingudes a la novel·la The Fountainhead continuen sent una deu
constant de polèmiques. No per res, Rand és l’apòstol per excel·lència d’un
individualisme a ultrança que defensa els components egoistes de la
personalitat com l’únic veritable motor de l’evolució humana i de la seva
capacitat creativa, enfront els paranys del col·lectivisme uniformador  i de 
l’altruisme que, paradoxalment , segons ella i els seus acòlits, pot
arribar a tenir efectes veritablement destructors. Però si Rand no és
Shakespeare, Ivo van Hove si continua sent Ivo van Hove. El que vol dir que
l’extraordinari director, al front de la seva no menys extraordinària companya
plena a vessar de talent interpretatiu, ens torna a oferir un espectacle aclaparador
a tots els nivells. Pocs cops, tenim la possibilitat d’admirar un us tan
enlluernador, creatiu  i visualment
hipnòtic del mitjans tecnològics al servei d’una dramatúrgia impecablement
construïda. Pocs cops , quatre hores de teatre passen amb la precisa lleugeresa
que exhibeix aquest muntatge que manté sempre el seu ritme en un estat de tensió
permanent, que sap en tot instant quin recurs cal utilitzar per transmetre
l’èpica del relat , la sensualitat torbadora dels seus personatges, el
conflicte ideològic en que es veuen immersos, o les contradiccions que
arrosseguen. I pocs cops, un espectacle resulta tan útil a l’hora de
reivindicar els valors d’un text tan discutible com vulgueu en el terreny de
les idees, però sens dubte escrit amb força i talent, i digne de figurar entre
els més ambiciosos retratsdel Somni Americà mai publicats.