L’esperat retorn d’Ivo van
Hove al Festival Grec després de les aclamades Tragèdies romanes
no va decebre. Se’ns presentava de nou un espectacle brollador de
llargària considerable, quatre intenses hores en aquesta ocasió.
The Fountainhead
conserva un cert gust per l’estètica racionalista en els decorats,
un sentit de la narració encavalcat
que prescindeix d’elements superflus i un ponderat ús de recursos
audiovisuals i música en directe que arrodoneix la personalitat de
la proposta.

Pel
que respecta a l’argument, The Fountainhead
roman fidel a personatges i essència tant de la novel·la com del
film homònim. Howard Roark és un arquitecte entestat a defensar les
seves idees com a creador i la seva particular interpretació de
l’estètica moderna. Això li valdrà el rebuig global dels diferents
actors d’una societat que no tolera els individus insubornables ni
les personalitats indiferents al control que dicten les majories.

Ivo
van Hove, lluny de presentar resistència, navega sense complexos per
aquest discurs apedaçat de clixés del liberalisme més
instrumentalitzat per la Guerra Freda. Roark i el seu superego són
heroi i màrtir d’una causa a la qual, fins i tot, se li concedeix la
vènia d’un discurs final d’apologia de l’individualisme (antítesi
de l’humanisme, causa de tots els mals socials) que més que un
epíleg es llegeix com una provocació destinada a encendre el debat
intel·lectual entre les classes benpensants d’una Europa
tradicionalment reticent a semblants guisats.

Triperia
ideològica a banda, The Fountainhead
és un espectacle superb, un mecanisme rodant quasi perfecte si
excloem alguns passatges d’una segona part que es fa massa feixuga
per l’allargassada de certes trames. Cal veure’l igualment, recordem
que el Grec és una de les poques ocasions que ens permeten als
barcelonins gaudir de grans noms de l’escena internacional.