Vaselina

D’acord amb la línia encetada ara fa quatre anys per Tania Brenlle i el seu desig de convertir La Villarroel en un espai obert a noves veus i nous projectes, el teatre ha inaugurat la temporada amb un projecte produït per la Sala Trono: Vaselina, la primera peça d’una trilogia de Gabriele di Luca centrada en el fracàs de l’ésser humà que s’adiu perfectament amb l’aposta de la sala per atraure un públic jove. Traduïda per Joan Negrié i dirigida per Sergi Belbel, Vaselina mostra el microcosmos desolador d’uns éssers frustrats i llenguallargs, irreverents i entendridors que lluiten per sobreviure enmig d’una societat ultracapitalista que margina els no inscrits a la cursa de la competitivitat i els no sotmesos a les regles del joc. Conscients dels seus errors, però incapaços de capgirar el que sembla un destí inexorable, volen i dolen per trobar un lloc, companyia i, sobretot, una mica d’amor.Sense portar-los al límit, Sergi Belbel potencia i equilibra aquest doble vessant emocional dels protagonistes i sap trobar la mesura justa entre el descontrol, la ironia i el punt d’humanitat, fins i tot d’esperança, per fer-los tendrament desgraciats però vius i terriblement propers.Lluïsa Castell, una actriu tot terreny que hauríem de veure cada dia a l’escenari, és la Mina, una dona abandonada pel seu marit –que retorna al cap de dues dècades transformat i abduït–, ludòpata declarada i mare d’un conreador (Fil) de cànnabis casolà –decidit a enviar “material” a Mèxic després que els EUA en cremessin els camps– associat a un animalista radical (Charlie) només disposat a lluitar pels pollastres i per la seva butxaca. Una noia grassoneta, orfe de mare i carregada de complexos (Wanda) completa aquest retaule de personatges extrems, un punt caricaturescos però dotats d’una animeta que els fa commovedors; característica que actors i actrius fan visible i perceptible a través d’un treball esgotador i gratificant alhora. Karim Barbeta es guanya l’aplaudiment i la solidaritat del públic, com també ho fan Artur Busquets (un desfermat Charlie) i Joan Miquel Reig (la turmentada i posseïda Annalisa), mentre que Joan Negrié construeix amb fermesa un Fil irreverent i rebotat que assoleix el seu minut de glòria en l’adrenalític discurs final que clou aquest retrat tan punyent i cruelment divertit com emotiu.

L'autor Gabriele di Luca (Pésaro, Itàlia, 1981) no s'està de res a l'hora de bastir el seu discurs de registre «lumpen» amb una reflexió encoberta i subtil, embolcallada d'una presumpta irreverència farcida d'impromperis, renecs, cinisme i, esclar, sisplau per força!, d'una «vaselina» d'humor perquè els espectadors ho puguin pair.L'actor Joan Negrié, ànima de la companyia Trono i, en aquesta ocasió, traductor i protagonista de l'obra, l'ha feta arribar amb un nivell lingüístic D.O. I el director Sergi Belbel, l'ha situada en el punt just del fil invisible entre la correció i la irreverència aconseguint un bany de realisme sobre l'absència d'estima i la necessitat humana de trobar-la al preu que sigui.Dic tot això perquè seria frívol titllar «Vaselina» només com una comèdia d'humor, malgrat que també cal reconèixer que és inevitable que els espectadors passin els noranta minuts de l'obra amb un somriure —a vegades amarg— per tot el que hi passa i per tot el que s'hi diu.Molta marihuna. Torretes plantades de marihuana, amb les fulles verdes i uafanoses ben espargides amb aigua de tant en tant, que entren i surten de l'escenari creant gairebé l'únic moviment escenogràfic. Un gos absent amb una fortuna al pompis que està a punt d'arruïnar en Fil i en Charlie (els actors Joan Negrié i Artur Busquets, els dos molt intensos i el segon recordant encara el seu paperot a «Oh, Mami!»), dos traficants de droga tan diferents com la nit i el dia. Un, en Fil, cínic i incapaç de tractar com cal ni la seva mare Mina (l'actriu Lluïsa Castell, controladament deixada anar probablement en un dels seus registres més inèdits), sortida d'un procés de rehabilitació drogoaddicció. L'altre, Charlie, solidari amb les causes globals que assetgen el món, inclosa la salvació dels pollastres sense ales. Un pare, absent durant 22 anys, que reapareix sota el nom d'Annalisa (l'actor Joan Miquel Reig) com a membre xuclat per una secta religiosa d'allà a Mèxic i que s'autodefineix com a transsexual bisexual. I, finalment, l'impacte interpretatiu del quintet, Wanda (l'actriu Karin Barbeta, per a molts una descoberta de futur per mèrits propis), princesa infantil en somnis, amb la falsa ingenuïtat com a cuirassa, amb un germà absent amb síndrome de Down rebutjat pel pare, afectada per un procés de metabolisme amb conseqüències de greix «grassonet» que obre els ulls al parell de traficants per resoldre el problema que tenen de passar fronteres amb el recurs de la «mula» i que, gràcies a Wanda, tenen clar que no aixecarà cap sospita.Sí, tots els personatges viuen a l'extrem, formen part d'un altre món, aquell estadi «lumpen» esmentat abans, entre el grotesc i la caricatura, però també tots tenen el seu moment de tendresa i de feblesa, de necessitat d'amor ni que sigui a canvi de perdre bou i esquelles.Tot resumit amb la declaració de principis final en boca de Fil, enfilat a la taula, no com aquell qui recita el vers de Nadal, sinó com aquell altre que puja a la muntanya per estar més a prop del cel i per enfocar el seu reg de micció cap a les altures i tocar qui tot ho pot i tot ho veu fins a «pixar-se» en tot déu i en tothom... sota el risc, esclar, que aquell dia bufi el vent de nord i la «pixada» li acabi esquitxant a la cara. (...)

Aquesta nota, aquest 10 que he posat, va per tots els implicats en l'espectacle Vaselina: pels actors, per Sergi Belbel, el director, per l'autor, per un vestuari que parla, per l'ambientació, els llums... Especialment per a Joan Negrié, perquè el va descobrir, se'n va enamorar i ens l'ha portat, com a director artístic que és de la Sala Trono, de Tarragona, que l'ha produït. I per a la Tania Brenlle, que també se'n ha enamorat i ens l'ha portat a Barcelona, a La Villarroel, que dirigeix. Només em queda afegir que teniu temps fins al 20 d'octubre però que La Villarroel és una sala de proximitat que s'omple de seguida. L'obra es representa a dues bandes.L'autor és Gabriele di Luca, encara poc conegut a casa nostra però molt aclamat a Itàlia. És el fundador de la companyia Carrozzeria Orfeo, que va néixer el 2008 i des de llavors, no ha parat de girar. L'obra forma part de la trilogia del mateix autor formada per Animals de Bar i Cous-Cous Clan, totes dues de temàtica compromesa. Aquesta producció de Vaselina significa el seu bateig fora de Itàlia. Es va estrenar fa 4 anys i ja ha anat al cinema, protagonitzada per la mateixa companyia.No us explicaré l'argument. Amb dir-vos com són els personatges en tindreu prou per engrescar-vos. Es tracta d'una família tan deliciosa com fràgil i com absolutament desestructurada, amb un futur incert. La mare (Lluïsa Castell), és una ludòpata rondinetes; el fill (Joan Negrié), és un ressentit de la vida: el seu pare els va abandonar quan era petit i han tirat endavant -o no- a cops. Té un bon amic (Artur Busquets ) molt polititzat i compromès amb totes les causes dels perdedors, inclosa la dels animalistes, amb qui es dediquen a criar marihuana "per ajudar els companys de Mèxic, tan mortificats pels americans." El pare (Joan Miquel Reig) és un trans captat per una secta i la Wanda (Kerin Barbeta) una noia molt grossa que apareix per casualitat a la casa i, per la seva necessitat de ser estimada, accepta un rol important i perillós en la 'feina' dels nois.Tot això ho veiem amb el somriure fixat, perquè malgrat el que els toca viure, que indiscutiblement és un drama, s'explica amb un to d'humor que s'agraeix i disfrutem. I potser tot no ens afecta, però si que tots hi trobareu alguna identificació. Indirectament -o no- hi ha referències al moment actual, als polítics: "Els polítics s'inventen problemes per després poder fer veure que els arreglen"; parla de lo sols que estem tots en el fons, de com de vegades cal buscar-se la vida com sigui, de la solidaritat... Els personatges, malgrat situacions que poden semblar extremes, inspiren tendresa i aconsegueixen sobradament el que volen: que almenys, el públic els estimi. Prometo que us quedareu enganxats, us en enamorareu,La interpretació de cada un, que té diversos colors, és molt contundent. Només afegir que per a Kerin Barbeta és el seu bateig professional i ningú ho diria. I que veure en Negrié, un home molt ocupat programant, dirigint i fins i tot traduint produccions de La Trono (també ha traduït aquesta), actuar als escenaris, no és, malauradament, massa habitual. I quan ho fa, de debò que s'ha d'aprofitar!