D’acord amb la línia encetada ara fa quatre anys per Tania Brenlle i el seu desig de convertir La Villarroel en un espai obert a noves veus i nous projectes, el teatre ha inaugurat la temporada amb un projecte produït per la Sala Trono: Vaselina, la primera peça d’una trilogia de Gabriele di Luca centrada en el fracàs de l’ésser humà que s’adiu perfectament amb l’aposta de la sala per atraure un públic jove.

Traduïda per Joan Negrié i dirigida per Sergi Belbel, Vaselina mostra el microcosmos desolador d’uns éssers frustrats i llenguallargs, irreverents i entendridors que lluiten per sobreviure enmig d’una societat ultracapitalista que margina els no inscrits a la cursa de la competitivitat i els no sotmesos a les regles del joc. Conscients dels seus errors, però incapaços de capgirar el que sembla un destí inexorable, volen i dolen per trobar un lloc, companyia i, sobretot, una mica d’amor.

Sense portar-los al límit, Sergi Belbel potencia i equilibra aquest doble vessant emocional dels protagonistes i sap trobar la mesura justa entre el descontrol, la ironia i el punt d’humanitat, fins i tot d’esperança, per fer-los tendrament desgraciats però vius i terriblement propers.

Lluïsa Castell, una actriu tot terreny que hauríem de veure cada dia a l’escenari, és la Mina, una dona abandonada pel seu marit –que retorna al cap de dues dècades transformat i abduït–, ludòpata declarada i mare d’un conreador (Fil) de cànnabis casolà –decidit a enviar “material” a Mèxic després que els EUA en cremessin els camps– associat a un animalista radical (Charlie) només disposat a lluitar pels pollastres i per la seva butxaca. Una noia grassoneta, orfe de mare i carregada de complexos (Wanda) completa aquest retaule de personatges extrems, un punt caricaturescos però dotats d’una animeta que els fa commovedors; característica que actors i actrius fan visible i perceptible a través d’un treball esgotador i gratificant alhora. Karim Barbeta es guanya l’aplaudiment i la solidaritat del públic, com també ho fan Artur Busquets (un desfermat Charlie) i Joan Miquel Reig (la turmentada i posseïda Annalisa), mentre que Joan Negrié construeix amb fermesa un Fil irreverent i rebotat que assoleix el seu minut de glòria en l’adrenalític discurs final que clou aquest retrat tan punyent i cruelment divertit com emotiu.