Aquesta nota, aquest 10 que he posat, va per tots els implicats en l’espectacle Vaselina: pels actors, per Sergi Belbel, el director, per l’autor, per un vestuari que parla, per l’ambientació, els llums… Especialment per a Joan Negrié, perquè el va descobrir, se’n va enamorar i ens l’ha portat, com a director artístic que és de la Sala Trono, de Tarragona, que l’ha produït. I per a la Tania Brenlle, que també se’n ha enamorat i ens l’ha portat a Barcelona, a La Villarroel, que dirigeix. Només em queda afegir que teniu temps fins al 20 d’octubre però que La Villarroel és una sala de proximitat que s’omple de seguida. L’obra es representa a dues bandes.

L’autor és Gabriele di Luca, encara poc conegut a casa nostra però molt aclamat a Itàlia. És el fundador de la companyia Carrozzeria Orfeo, que va néixer el 2008 i des de llavors, no ha parat de girar. L’obra forma part de la trilogia del mateix autor formada per Animals de Bar i Cous-Cous Clan, totes dues de temàtica compromesa. Aquesta producció de Vaselina significa el seu bateig fora de Itàlia. Es va estrenar fa 4 anys i ja ha anat al cinema, protagonitzada per la mateixa companyia.

No us explicaré l’argument. Amb dir-vos com són els personatges en tindreu prou per engrescar-vos. Es tracta d’una família tan deliciosa com fràgil i com absolutament desestructurada, amb un futur incert. La mare (Lluïsa Castell), és una ludòpata rondinetes; el fill (Joan Negrié), és un ressentit de la vida: el seu pare els va abandonar quan era petit i han tirat endavant -o no- a cops. Té un bon amic (Artur Busquets ) molt polititzat i compromès amb totes les causes dels perdedors, inclosa la dels animalistes, amb qui es dediquen a criar marihuana “per ajudar els companys de Mèxic, tan mortificats pels americans.” El pare (Joan Miquel Reig) és un trans captat per una secta i la Wanda (Kerin Barbeta) una noia molt grossa que apareix per casualitat a la casa i, per la seva necessitat de ser estimada, accepta un rol important i perillós en la ‘feina’ dels nois.

Tot això ho veiem amb el somriure fixat, perquè malgrat el que els toca viure, que indiscutiblement és un drama, s’explica amb un to d’humor que s’agraeix i disfrutem. I potser tot no ens afecta, però si que tots hi trobareu alguna identificació. Indirectament -o no- hi ha referències al moment actual, als polítics: “Els polítics s’inventen problemes per després poder fer veure que els arreglen”; parla de lo sols que estem tots en el fons, de com de vegades cal buscar-se la vida com sigui, de la solidaritat… Els personatges, malgrat situacions que poden semblar extremes, inspiren tendresa i aconsegueixen sobradament el que volen: que almenys, el públic els estimi. Prometo que us quedareu enganxats, us en enamorareu,

La interpretació de cada un, que té diversos colors, és molt contundent. Només afegir que per a Kerin Barbeta és el seu bateig professional i ningú ho diria. I que veure en Negrié, un home molt ocupat programant, dirigint i fins i tot traduint produccions de La Trono (també ha traduït aquesta), actuar als escenaris, no és, malauradament, massa habitual. I quan ho fa, de debò que s’ha d’aprofitar!