Joan Negrié arrisca amb les produccions a la Sala Trono. Aquesta, probablement, té un valor afegit perquè és el primer text que surt d’Itàlia de Gabriel di Luca. L’operació li va sortir bé amb Tres aniversaris, una adaptació desenfadada de Le tres germanes de Txèkhov, dirigida per Jordi Prat i Coll. Ara s’ha cedit la direcció a Sergi Belbe lque ha sabut donar el to als actors per divertir el públic i deixar-lo ben gelat. Ben bé, amb una flaire que argenititza molt. Efectivament aquest pis ple de plantes recorda al desordre de L’omissió de la família Coleman o El loco y la camisa, per citar només dos exemples. La diferència és que els personatges d’aquest jove dramaturg italià arrenquen del tòpic i van desemmascarant-se fins a revelar-se com a perdedors ben humans, que lluiten per sobreviure. És desmesura i de traç gros a l’arrencada i durant molt moments de l’obra però acaba amb una fragilitat que evoca una tendresa ben particular.