Yerma. Projecte Ingenu.

Un cop més, sort en tenim de les reposicions, de les reestrenes, que ens permeten recuperar obres a les quals teníem ganes però que se’ns havien escapat o que havien esgotat localitats. Sí, finalment he pogut veure el Yerma de Projecte Ingenu que s’havia estrenat el març al Teatre Akademia. Després de gaudir, i molt, amb el meravellós Romeu i Julieta que la companyia dirigida per Marc Chornet havia ofert a La Seca, i amb el precedent de les bones crítiques a aquesta versió del clàssic de Lorca, la il·lusió i les expectatives eren ben amunt. I no, no hi ha hagut decepció, més aviat el contrari. La felicitat és màxima després de veure la funció, i això no passa tan sovint com ens pensem.

D’entrada, si una cosa distingeix aquesta versió de Yerma, és la sensibilitat i la bellesa, gens impostades. De la mateixa manera com havien fet amb el Romeu i Julieta, hi ha un respecte màxim pel text, per la fidelitat al dramaturg. I si bé és evident que en tota adaptació o muntatge hi ha un alt grau d’interpretació i un munt de decisions que el director i la resta de la companyia han de prendre (ja que no són pas al cervell del creador), el cert és que els mínims canvis per contemporitzar la peça (el vestuari, l’ús puntual del telèfon mòbil, la festa “botellón”,…) no afecten l’important: la poètica prosa lorquiana ens arriba despullada d’impostacions, entenedora i amb tota la seva esplendor i bellesa.

Tot el grup d’intèrprets estan fantàstics, molt creïbles i propers, i al mateix temps juganers, transmetent que malgrat el drama de la història, per ells el teatre és un plaer, una manera d’expressar-se meravellosa. Però un especial aplaudiment mereix Alba José, que amb aquesta Yerma tendra, dolça, plena de matisos i expressivitat, firma una de les seves millors interpretacions, i és capaç de traslladar-nos l’evolució de la protagonista, de la il·lusió i alegria inicials a la frustració i buidor passant per la contradicció i el dolor. Repeteixo, tots estan magnífics, equilibrats, però aquesta versió de Yerma no seria possible sense el que ella aconsegueix. De mica en mica, com a espectadors anem assumint la seva tristor, la sequedat del seu interior, i ens arriba a commoure profundament.

Menció a part mereix el treball de Laura Clos i David Bofarull amb l’espai escènic i la il·luminació, respectivament. Fent de la senzillesa virtut (com han de fer totes les petites companyies amb els pocs recursos de què disposen), creen un espai màgic, viu, en què l’interior de la casa es fon amb les vinyes i en el que literalment veiem passar el pas del temps. Alhora, l’ús del suro com si fos terra possibilita metàfores magnífiques sobre un món interior que s’ensorra, i l’ús subtil de la il·luminació, amb l’afegit dels miralls i fins i tot les llanternes, aconsegueixen en cada moment el clima adequat, del drama a la intimitat passant a la festa nocturna i el ritu gairebé tribal. Preciós.Ara sí, després de veure aquest meravellós Yerma puc certificar que aquesta jove colla d’entusiastes que són Projecte Ingenu ho han tornat a fer, i són ja a la llista de joves companyies amb una empenta i un futur prometedor. Caldrà seguir-los de ben a prop a partir d’ara.

Lo que más duele de la muerte de Federico García Lorca es pensar en hacia donde iba su teatro. a dónde hubiera podido llegar un autor que a los 32 años es capaz de retratar la magnitud de un personaje como Yerma en una sociedad a la que cuestiona de una manera tan inteligente como certera. No importa cuántas veces veas sus obras siempre lamentas que no haya escrito más.El teatro Akademia en colaboración con el Projecte Ingenu, presenta una versión de jóvenes, donde la dirección de escena sobrepasa las actuaciones de sus integrantes, mostrando una obra fresca, con relaciones complejas y soluciones escénicas interesantes y atractivas para el espectador. Sobre todo en las escenas de conjunto como la Romería o las de las vecinas.Actores y actrices cuya juventud revela la terrible vigencia de la condena a la desesperación, a la necedad y al aferrarse a lo que les dijeron que debía ser la vida y cómo debía vivirse. Destaca, por supuesto, el trabajo de Alba José en el papel titular, cuyo momento cumbre es el asesinato con el que se condena y destruye toda posibilidad de realizar sus sueños. El resto del elenco es bastante homogréneo y logran una buena cohesión de compañía.Laura Clos, Marta Rafa y David Bofarull consiguieron un espacio significante, cambiante y expresivo, que era el marco perfecto para estas mujeres que viven bajo reglas extrañas y que en nombre del honor pueden destruirse a sí mismas y a todo lo que las rodea.Esta compañía nos recuerda que esta obra es un clásico cuya vigencia se basa tanto en la portentosa poesía de Lorca como en la desgracia de que sigan existiendo mujeres que conciban a la maternidad como su único justificante existencial.

Marc Chornet torna a acostar-nos i fer-nos present un clàssic. Primer fou un Romeu i Julieta memorable. Ara una Yerma d'una força terral abassegadora. I el Teatre Akadèmia tornar a marcar perfil de rigor i bon gust en la seva programació i, aquest cop, també producció de l'espectacle. La tragèdia lorquiana podria semblar en molts aspectes ancorada a uns temps remots, ara que la ciència mèdica ha fet quotidiana la inseminació assistida, i encadellada a una societat tradicional, agrària, supersticiosa i arcaica. En mans, però, del jove equip que guia Chornet -algun dia es normalitzarà el cognom?- la peça esdevé propera i bullent gràcies a l'embranzida interpretativa d'Alba José, que dota Yerma d'una prodigiosa versatilitat: l'alegria desbordant de la noucasada que irradia benestar entre les amigues i estimació al marit, es va contagiant d'insatisfacció, esllanguiment i buidor a mesura que el prenyat no arriba. L'actriu empeny una ventada de passió que tot ho remou, del riure frescal a les llàgrimes més punyents. Està ben escortada per un cor potent de noies (Ariadna Fígols, Roser Tàpias, Cristina López) i una raonable i salaç dona madura (Isabel Soriano), mentre que el món masculí bascula entre el desmenjament de l'espòs (Martí Salvat) i l'íntima complicitat del vell conegut (Xavier Torra). Terra de suro ventat per simular les feines agrícoles, planter de ceps de vinya que brosten i maduren en expressius canvis cromàtics per marcar el temps estació rere estació, en un espai que atrapa l'espectador en la proximitat més descarnada... I tot plegat amb mínimes "actualitzacions" externes: un mòbil, una vestimenta actual i una tassa de vàter en escena per visualitzar la dèria engendradora de la protagonista fent-se la prova de l'embaràs. La resta és la pulsió tel·lúrica que tot ho escombra.