Marc Chornet torna a acostar-nos i fer-nos present un clàssic. Primer fou un Romeu i Julieta memorable. Ara una Yerma d’una força terral abassegadora. I el Teatre Akadèmia tornar a marcar perfil de rigor i bon gust en la seva programació i, aquest cop, també producció de l’espectacle. La tragèdia lorquiana podria semblar en molts aspectes ancorada a uns temps remots, ara que la ciència mèdica ha fet quotidiana la inseminació assistida, i encadellada a una societat tradicional, agrària, supersticiosa i arcaica. En mans, però, del jove equip que guia Chornet -algun dia es normalitzarà el cognom?- la peça esdevé propera i bullent gràcies a l’embranzida interpretativa d’Alba José, que dota Yerma d’una prodigiosa versatilitat: l’alegria desbordant de la noucasada que irradia benestar entre les amigues i estimació al marit, es va contagiant d’insatisfacció, esllanguiment i buidor a mesura que el prenyat no arriba. L’actriu empeny una ventada de passió que tot ho remou, del riure frescal a les llàgrimes més punyents. Està ben escortada per un cor potent de noies (Ariadna Fígols, Roser Tàpias, Cristina López) i una raonable i salaç dona madura (Isabel Soriano), mentre que el món masculí bascula entre el desmenjament de l’espòs (Martí Salvat) i l’íntima complicitat del vell conegut (Xavier Torra). Terra de suro ventat per simular les feines agrícoles, planter de ceps de vinya que brosten i maduren en expressius canvis cromàtics per marcar el temps estació rere estació, en un espai que atrapa l’espectador en la proximitat més descarnada… I tot plegat amb mínimes “actualitzacions” externes: un mòbil, una vestimenta actual i una tassa de vàter en escena per visualitzar la dèria engendradora de la protagonista fent-se la prova de l’embaràs. La resta és la pulsió tel·lúrica que tot ho escombra.