Projecte Ingenu s’arrisca amb una altra obra de risc i llarga trajectòria, com ja va fer amb el Romeu i Julieta (La Seca, 2016). Ara ho fa amb un Lorca d’alta volada poètica. Torna a ser excel·lent l’espai escènic que no només acompanya l’espai, si no que també narra i adjectiva. La interpretació és pura, de vers cristal·lí (a mesura que avanci les funcions guanyarà en vida) i molt entregada. Evidentment, els focus  centren la mirada en Alba José (Yerma) però són lloables els papers secundaris que  completen l’escena, alhora que i donen la rèplica. Es percep un treball per aconseguir un moviment de gualitat, sense mai dominar el quadre. Com la veu i el cant. Com l’espai. Com una llum tènue, que apunta i encerta la intenció. 

Aquesta Yerma té alguna cosa d’atemporal perquè es mou pels prejudicis familiars de l’andalusia rural dels anys 30 però alhora fa gatzara amb aire de “botelló” amb les seves amigues; consulta a una pitonisa per mòbil; o consumeix Predíctors amb la confiança que la  confirmi un embaràs. Potser el problema és que falta encara anar veient com l’agror de la seva sang s’implanta en el seu comportament, les seves actituds. Diu que no té ràbia ni enveja per les que tenen fills, si no pobresa. Però admet que la sang que no modula nens al ventre es torna rància. Aquest deliri (que en altres peces peca sovint de massa afectació, com  la Yerma interpretada per Sílvia Marsó amb direcció de Miguel Narros) queda massa velat. Li falta cobrar follia per justificar la seva contradició: voler ser mare i no faltar a l’honra de la seva família amb un marit que no veu aquest tema com un problema vital. 

Projecte Ingenu ha tret afectació als protagonistes en la interpretació. A més del cas de Yerma, Juan no és l’avariciós d’altres producions. Evitar aquesta caracterització va a favor de la humanitat del personatge però ha de marcar uns mínims per compendre l’actitud tràgica d’aquesta parella, aparentment rica i acomodada. Avui ja és un bon treball tot i que, amb poques sessions, ho serà encara millor.