Wasted

D’aquí unes poques setmanes la tindrem un cop més ( amb anterioritat , ja ha visitat el Sònar i la Sala Apolo) entre nosaltres, formant part de la programació del  Primavera Sound. I demostrant també un cop més el seu talent poètic; un talent tan influït per la cultura hip-hop com per l’obra de Beckett, Joyce, Yeats o Blake . I un talent admirat alhora pels joves “rapers” més compromesos a l’hora de llançar-li cops de puny a les misèries del sistema, i per  les més sagrades institucions culturals que , d’alguna manera , no deixen de formar part del teixit del sistema: la mateixa Royal Shakespeare Company o el llegendari Old Vic Theatre, han comptat ja amb la seva col·laboració. Corre per les xarxes un espectacle poètic interpretat per  Tempest que va ser  enregistrat fa un parell d’anys al mític Royal Court de Londres. I , ara que estem descobrint a casa nostra que Tempest és també una estupenda dramaturga – quelcom que “Wasted”, la seva primera obra, deixa més que clar- cal dir que el del Royal Court, és sens dubte un escenari que li escau d’allò més a Tempest. Per aquí, han passat al llarg de dècades els autors teatrals més innovadors i punyents de l’escena britànica. I aquí es va escoltar per primera vegada fa a la vora seixanta anys la veu d’aquella generació coneguda com la dels “Angry Young Men”, l’exemple més cèlebre de la qual és el John Osborne de “Mirant cap enrere amb ira”. Moltes coses han canviat des de llavors. I sens dubte, els referents culturals i vitals d’Osborne i els de Tempest, estan separats per uns quants abismes . Però existeix alhora com a mínim un fil comú ( o un parell , si tenim em compte que tots dos són hereus de les restes de l’Imperi Britànic, i que Londres corre per les venes de tots dos): tant Osborne com Tempest , ens parlen de personatges  prou joves com per recordar encara prou bé – massa bé i tot - els objectius que s’havien marcat durant els dies de l’adolescència, però prou grans alhora com per començar a témer amb amargura  que aquestes objectius mai no es veuran complerts. La sensació d’estar malbaratant l’existència és massa forta com per no sentir un regust amarg a la boca que potser pots oblidar momentàniament al llarg d’una nit de festa boja en la que t’has ficat al cos de tot. Però que retorna de forma punyent en el mateix moment en el qual l’eufòria deixa pas a la ressaca. I viure amb la consciència d’estar assumint un projecte de vida que té poc a veure amb el projecte que t’havies marcat quan creies que et podies menjar al món, en té quelcom de viure en un estat de permanent ressaca. Això sí: a l’obra de Tempest l’ira no arriba mai a fer acte de presència , encara que el seu trio protagonista  ( els tres amics que s’han reunit per evocar a un quart amic mort fa justament deu anys, quan en tenia quinze ) tingui raons per sentir-se irat. Tempest construeix el seu text – un text en el qual  els monòlegs i les escenes dialogades o parlades a tres bandes pels personatges, s’alternen amb aquelles altres en les quals els actors es transformen en una mena de cor lliurat a l’spoken word- prestant-li molta més atenció a la maleïda tristesa quotidiana que s’escola en aquestes tres existències representatives de tantes altres existències d’aquesta i de qualsevol altra generació, que a la ràbia que pugui provocar aixecar-te cada dia contemplant el desencís escrit a la teva cara mentre et neteges les dents. I fins i tot deixa entreveure entre tanta  sensació de vida desaprofitada una certa esperança malenconiosa, una  reivindicació d’aquelles petites victòries associades al dia a dia i als afectes més propers que potser no et poden proporcionar grans  moments de realització personal d’aquells que abans veies a l’horitzó,  però et poden fer sentir una mica bé amb tu mateix. Tot això, Tempest ens ho expressa  mitjançant un text que , vist en la seva versió original ( la pròpia autora ha penjat a youtube el vídeo d’una magnífica representació de la seva obra que us recomano de totes totes), transmet una intensa musicalitat molt vinculada a la forma com la mateixa Tempest interpreta la seva poesia urbana. I que en  l’adaptació – per moments, força lliure- signada per Iván Morales i la companya lleidatana Intims produccions , diria que  deixa una mica de banda aquesta musicalitat per tal de remarcar el to col·loquial mitjançant un molt recognoscible llenguatge entre col·legues. Morales , seguint una mica la línia del seu anterior “Jo mai”, ubica els seients dels espectadors /convidats a la festa creant una mena de cercle al voltant d’una mínima estructura escènica central , tot i que en realitat, els tres notables intèrprets del muntatge, es passin tota l’estona donant voltes al voltant nostra, i passejant-se entre nosaltres mentre ens conviden a compartir amb ells una serveseta. Val a dir que el director, sap extreure-li un magnífic partit a la ja de per si magnífica sala de dalt de la Sala Beckett. Però que mentre té cura de la complicitat que creen amb nosaltres aquest dos actors i aquesta actriu lliurats a un exercici que demana d’ells una interpretació molt intensa, se n’oblida una mica massa de la vocalització i de la projecció del text. I aquest fet  , s’acaba convertint en el punt més feble de la proposta. Encara que faci lleig això de comparar, compareu la claredat amb què s’expressen  els protagonistes de la versió penjada per Tempest fins i tot quan estan de “subidón total”, amb la forma com sovint les paraules es perden per l’espai de la Beckett en el muntatge de Morales. Quelcom que , d’altra banda, no li resta força a un espectacle que ens serveix per constatar que, a partir d’ara, li haurem de seguir les passes tant al poderós ( i no exempt d’intens humor) teatre de Tempest , com als nous treballs de la  troupe lleidatana . 

Lectura lleidatana del text de la cantat de hip hop Kate Tempest que, en realitat, té una mirada universal. Un arbre els recorda el Toni, un company mort als 15 anys, amic de festes i il·lusions. En realitat, l'envegen perquè no ha hagut de soportar la decepció que ells tenen enganxada al cos. Són joves i haurien de voler-se menjar el món, quan tot sembla fàcil, però en realitat se senten vells i només puntualment tenen la necessitat d'una fugida endavant. La seva misèria els devora. Ells ho saben i veuen com els seus companys, amics fins a la mèdul·la estan atrapats en aquest fangar de falsedats. Potser la solució sigui muntar un bar entre tots; o fugir a Londres i revolucionar les seves vides; o aconseguir aquell contracte milionari que el situi com a hipster de l'any amb la cançó més escoltada en discoteques com La Florida. El seu “potser” ressona, en part, al “si no fos” dels avis de les residències que es resisteixen a envellir... Estranya confluència. Preciós muntatge que connecta amb l'espectador per la vena.

Wasted podria ben bé portar un subtítol tipus “L’asfixia de qui vol respirar i no se’n surt”. Tres joves de vint-i-llargs es troben atrapats en una vida que no és la que esperaven. Fa 10 anys van viure un fet traumàtic que no han superat i el present sense perspectives clares de futur els consumeix dia rere dia. No saben cap on van ni què fer per prendre el rumb. Estan completament perduts i demanen a crits un canvi. Deambulen frec a frec entre el públic, situat de cara a un espai central des de quatre fronts. Descalços sobre una estora de terra fèrtil però improductiva, empalmen cerveses i pitis intentant trobar alguna resposta on aferrar-se. El site-specific –a FiraTàrrega, un local erm i fred– i l’estudiat joc de llums i sons vesteixen una atmosfera carregada i tan indeterminada com anònims són els personatges. Cal que sigui així, fosca, claustrofòbica i indefinida, com la generació que retrata. El text és, senzillament, genial. Punyent, creïble, intel·ligent i bell. Es nota que darrera hi ha Kate Tempest, una poeta, rapera i dramaturga anglesa. Esbomba frases de gran potència, d’aquelles que et farien aixecar-te i dir: “Un moment! Ature’m-ho tot! Acabeu de sentir el que acaben de dir? Cal que en parlem...”, però l’acció avança imparable i només tens temps de gargotejar ràpidament dins la foscor unes poques paraules esperant retrobar-les més tard. “Què collons és viure si viure no et mata?”, “No puc esperar més temps que algú em faci feliç. Me’n vaig!”, “Estimar algú és una puta feinada”, “Només saps que n’hi ha prou quan ja n’has tingut molt més que prou”, “Somriure com si no passés res. La vida és això, no?” en són algunes, pronunciades amb tanta veracitat que podrien venir d’un mateix. Surts de la funció amb l’“uf” a la boca, amb el cap desbordat de pensaments, el cor amb sentiments contradictoris i el cos pesant després d’una càrrega fantàstica i necessària. Parlar de la vida, de la pèrdua, dels somnis... és parlar de la cerca de la felicitat, el gran tema universal, tan ampli i concret alhora. Aquí, tan proper que oblidaràs que has anat al teatre.