D’aquí unes poques setmanes la tindrem un cop més ( amb anterioritat , ja
ha visitat el Sònar i la Sala Apolo) entre nosaltres, formant part de la
programació del  Primavera Sound. I
demostrant també un cop més el seu talent poètic; un talent tan influït per la
cultura hip-hop com per l’obra de Beckett, Joyce, Yeats o Blake . I un talent
admirat alhora pels joves “rapers” més compromesos a l’hora de llançar-li cops
de puny a les misèries del sistema, i per  les més sagrades institucions culturals que ,
d’alguna manera , no deixen de formar part del teixit del sistema: la mateixa
Royal Shakespeare Company o el llegendari Old Vic Theatre, han comptat ja amb
la seva col·laboració.

Corre per les xarxes un espectacle poètic
interpretat per  Tempest que va ser  enregistrat fa un parell d’anys al mític Royal
Court de Londres. I , ara que estem descobrint a casa nostra que Tempest és
també una estupenda dramaturga – quelcom que “Wasted”, la seva primera obra,
deixa més que clar- cal dir que el del Royal Court, és sens dubte un escenari
que li escau d’allò més a Tempest. Per aquí, han passat al llarg de dècades els
autors teatrals més innovadors i punyents de l’escena britànica. I aquí es va
escoltar per primera vegada fa a la vora seixanta anys la veu d’aquella
generació coneguda com la dels “Angry Young Men”, l’exemple més cèlebre de la
qual és el John Osborne de “Mirant cap enrere amb ira”. Moltes coses han
canviat des de llavors. I sens dubte, els referents culturals i vitals
d’Osborne i els de Tempest, estan separats per uns quants abismes . Però
existeix alhora com a mínim un fil comú ( o un parell , si tenim em compte que
tots dos són hereus de les restes de l’Imperi Britànic, i que Londres corre per
les venes de tots dos): tant Osborne com Tempest , ens parlen de personatges  prou joves com per recordar encara prou bé –
massa bé i tot – els objectius que s’havien marcat durant els dies de
l’adolescència, però prou grans alhora com per començar a témer amb amargura  que aquestes objectius mai no es veuran complerts.
La sensació d’estar malbaratant l’existència és massa forta com per no sentir
un regust amarg a la boca que potser pots oblidar momentàniament al llarg d’una
nit de festa boja en la que t’has ficat al cos de tot. Però que retorna de
forma punyent en el mateix moment en el qual l’eufòria deixa pas a la ressaca. I
viure amb la consciència d’estar assumint un projecte de vida que té poc a
veure amb el projecte que t’havies marcat quan creies que et podies menjar al
món, en té quelcom de viure en un estat de permanent ressaca.

Això sí: a l’obra de Tempest l’ira no arriba
mai a fer acte de presència , encara que el seu trio protagonista  ( els tres amics que s’han reunit per evocar a
un quart amic mort fa justament deu anys, quan en tenia quinze ) tingui raons per sentir-se irat.
Tempest construeix el seu text – un text en el qual  els monòlegs i les escenes dialogades o
parlades a tres bandes pels personatges, s’alternen amb aquelles altres en les
quals els actors es transformen en una mena de cor lliurat a l’spoken word- prestant-li
molta més atenció a la maleïda tristesa quotidiana que s’escola en aquestes
tres existències representatives de tantes altres existències d’aquesta i de
qualsevol altra generació, que a la ràbia que pugui provocar aixecar-te cada
dia contemplant el desencís escrit a la teva cara mentre et neteges les dents. I
fins i tot deixa entreveure entre tanta 
sensació de vida desaprofitada una certa esperança malenconiosa,
una  reivindicació d’aquelles petites
victòries associades al dia a dia i als afectes més propers que potser no et
poden proporcionar grans  moments de
realització personal d’aquells que abans veies a l’horitzó,  però et poden fer sentir una mica bé amb tu
mateix.

Tot això, Tempest ens ho expressa  mitjançant un text que , vist en la seva versió original ( la pròpia autora ha penjat a
youtube el vídeo d’una magnífica representació de la seva obra que us recomano
de totes totes), transmet una intensa musicalitat molt vinculada a la forma com
la mateixa Tempest interpreta la seva poesia urbana. I que en  l’adaptació – per moments, força lliure-
signada per Iván Morales i la companya lleidatana Intims produccions , diria
que  deixa una mica de banda aquesta
musicalitat per tal de remarcar el to col·loquial mitjançant un molt
recognoscible llenguatge entre col·legues. Morales , seguint una mica la línia
del seu anterior “Jo mai”, ubica els seients dels espectadors /convidats a la
festa creant una mena de cercle al voltant d’una mínima estructura escènica
central , tot i que en realitat, els tres notables intèrprets del muntatge, es
passin tota l’estona donant voltes al voltant nostra, i passejant-se entre
nosaltres mentre ens conviden a compartir amb ells una serveseta. Val a dir que
el director, sap extreure-li un magnífic partit a la ja de per si magnífica
sala de dalt de la Sala Beckett. Però que mentre té cura de la complicitat que
creen amb nosaltres aquest dos actors i aquesta actriu lliurats a un exercici
que demana d’ells una interpretació molt intensa, se n’oblida una mica massa de
la vocalització i de la projecció del text. I aquest fet  , s’acaba convertint en el punt més feble de
la proposta. Encara que faci lleig això de comparar, compareu la claredat amb
què s’expressen  els protagonistes de la
versió penjada per Tempest fins i tot quan estan de “subidón total”, amb la
forma com sovint les paraules es perden per l’espai de la Beckett en el
muntatge de Morales. Quelcom que , d’altra banda, no li resta força a un
espectacle que ens serveix per constatar que, a partir d’ara, li haurem de
seguir les passes tant al poderós ( i no exempt d’intens humor) teatre de
Tempest , com als nous treballs de la 
troupe lleidatana .