Lectura lleidatana del text de la cantat de hip hop Kate Tempest que,
en realitat, té una mirada universal. Un arbre els recorda el Toni,
un company mort als 15 anys, amic de festes i il·lusions. En
realitat, l’envegen perquè no ha hagut de soportar la decepció que
ells tenen enganxada al cos. Són joves i haurien de voler-se menjar
el món, quan tot sembla fàcil, però en realitat se senten vells i
només puntualment tenen la necessitat d’una fugida endavant. La
seva misèria els devora. Ells ho saben i veuen com els seus
companys, amics fins a la mèdul·la estan atrapats en aquest fangar
de falsedats. Potser la solució sigui muntar un bar entre tots; o
fugir a Londres i revolucionar les seves vides; o aconseguir aquell
contracte milionari que el situi com a hipster de l’any amb la cançó
més escoltada en discoteques com La Florida. El seu “potser”
ressona, en part, al “si no fos” dels avis de les residències
que es resisteixen a envellir… Estranya confluència. Preciós muntatge que connecta amb l’espectador per la vena.