Celebrem sempre que els joglars han tornat a Catalunya. és un símptoma de normalitat que no es podia obviar. Ara, vist l’espectacle, cal ser menys exultants: D’entrada, s0ha d’admetre que saben queixalar on hi ha carn: troben un tema sucós i li exploten la comicitat. Potser el problema és la necessitat de remuntar-se a l’orgasme iniciàtic i reproduir gags del film ben blanc “Mira quién habla”. L’enrenou del pare arraconat en el naixement del fill ja ha estat altament estudiat a “Criatura i companyia” (Premi Pere Quart 1999, de Carles Capdevila). 

La tesi és bona: l’educació permissiva d’avui pot construir veritables tirans que dominen i esgoten la paciència dels pares i mestres, però no li han sabut desenvolupar més trama. És encertat el recordatori del cordó umbilicat (que justifica parcialment l’arrencada des del ventre de la mare): El projecte de tirà es refugia en els moviments fetals i col·locant-se una goma al melic com si creiés que es pot tornar a la pantalla anterior i evitar sortir mai més de la calma i l’escalfor del ventre matern. Podria ser interessant distreure’s més en com els pares de l’Òscar es barallen (i se separen, suposadament) per com educar el reietó. També és veritat que això ja és tema envaït amb “Un déu salvatge” de Yasmina Reza. Però és que d’una companyia no se li ha de per què demanar idees i denúncies noves, si no de parlar dels temes quotidians amb un llenguatge que li sigui propi i que es renovi a la velocitat (o quasi) de l’aparició dels Whatsapp. Els joglars remeten a l’escenari buit, a la pantomima, al gest barroer, al gust dels al·lucinògens per fer esclatar l’excés i a no donar respostes des de l’escena. És una actitud que els honora i identifica. Però cal incloure més lletres en el seu abecedari, lamentablement.