Amb un llenguatge basat sobretot en el mim i
la màscara i una estructura d’ enfilat d’episodis, ‘VIP’ té l’ ADN típic de
Joglars, companyia històrica i necessària més enllà d’altres consideracions que
no venen al cas.

El protagonista és el nen consentit i sobre
protegit dels nostres dies. La companyia ha pouat en aquesta realitat per mitjà
de nombroses entrevistes amb especialistes i sembla que el problema existeix,
per bé que jo no crec que sigui tan generalitzat.  Sigui com sigui, l’Òscar (Ramon Fontserè) de
VIP n’és un cas exemplificatiu. El muntatge entrecreua episodis de l’experiència
vital del nen i els seus progenitors (des de la concepció a l’adolescència) amb
diàlegs realistes literalment caçats al vol (en aquestes situacions els
intèrprets parlen micròfon en mà), comentaris típics i tòpics de pares moderns
que tots hem sentit (‘és el millor que m’ha passat mai’ , ‘volem educar-lo en
la igualtat…’, etc…).

El problema és que el tema dona per algunes
escenes divertides al principi, però ben aviat s’albira una història força
previsible. Per corregir aquesta limitació, entren en escena, de forma
arbitrària, temes secundaris que converteixen la història en un retrat
fragmentari, més o menys divertit, sobre la nostra societat. ‘VIP’ es deixa
veure, però és, en tot cas, una obra menor de Joglars.