Ho ha cantat durant anys Joan Manuel Serrat: “A menudo los hijos se nos parecen, y así nos dan la primera satisfacción. (…) Esos locos bajitos que se incorporan con los ojos abiertos de par en par, sin respeto al horario ni a las costumbres y a los que, por su bien, dicen que hay que domesticar.”

La companyia Joglars, des de fa dues temporades dirigida per un dels veterans de la casa, Ramon Fontserè, després de la renúncia voluntària i el relleu que li va passar Albert Boadella, sembla que hagi reprès la crida de Serrat i, amb l’espectacle VIP —un muntatge que es podria qualificar de comèdia si no fos que porta el segell particular dels Joglars—, recupera l’acidesa, la ironia i el desvergonyiment per treure a la llum els defectes dels adults a l’hora d’educar els seus plançons.

L’espectacle, que va arrencar amb la col·laboració del Teatre Principal de Saragossa i el Centro Dramático Nacional i que ha fet una gira per diversos escenaris espanyols, passa de volada, ara en versió catalana, pel Festival Grec, a la sala BARTS. La troupe de Joglars descarrega la seva crítica sobre una generació de futurs ciutadans i ciutadanes que han crescut tan consentits que acaben ofegant pares, mares, avis, àvies, tutors i professorat.

Segurament que hi ha un punt d’exageració en aquesta visió dels Joglars perquè els cinc intèrprets, que representen una trentena de personatges diferents, estan més al servei d’una sàtira de la societat que no pas d’un tractat científic que demostri que els petits acabin dominant els adults. (…)

VIP no és un espectacle per a futurs pares o per a pares en el camí de ser-ne en pocs mesos. Faran bé d’abstenir-se’n. No fos cas que els agafés una depressió, no pas postpart sinó prepart, cosa que podria arribar a ser anímicament poc aconsellable fins i tot per als futurs nadons que porten dins.

Als que han seguit durant anys els Joglars segurament que no els costarà gens d’identificar la cara de Ramon Fontserè amb molts dels seus personatges més coneguts. Aquí, Ramon Fontserè és el protagonista de la història, és a dir, el nadó que neix, creix i evoluciona cap a la seva tirania envers els grans. ¿Li convé aquest paper? (…)