Sense negar-los la importància, aquesta vegada els nostres
VIP pertanyen a un àmbit molt més casolà, ja que aquí les conegudes sigles de
Very Important Person no es refereixen als famosos que solen omplir les
portades de revistes i programes televisius, sinó als petits de la casa, que
han passat de ser els “reiets de la mare” als reietons absolutistes que
governen despòticament el territori que de mica en mica van conquerint i
sometent a les seves dèries i capricis: el familiar, el parc, l’escola… I de
qui és la culpa? Per descomptat, dels seus progenitors –els quals,
paradoxalment, després d’alliberar-se d’uns pares tradicionalment vistos com a opressors
han caigut sota la tirania dels seus fills– i del conjunt d’una societat que
els ha atorgat tots els drets del món i els ha eximit de qualsevol deure.
Joglars dixit.

Exageren, evidentment. Però d’això es tracta, perquè, com
sempre, la intenció de la veterana formació –comandada des de fa un parell d’anys
per Ramon Fontserè– és la de satiritzar un determinat comportament, actitud o
situació que els interessa posar en relleu.

Fidels a l’esperit crític que els caracteritza i a un
concepte teatral que va fer el cim als anys vuitanta, aquest darrer muntatge
dels Joglars reposa en una idea molt esquematitzada, pobra de guió, que a
l’escenari es transmet a través del moviment dels cinc intèrprets que es
desdoblen contínuament en diferents personatges, ja que el diàleg és
pràcticament inexistent, mentre l’escenografia, la il·luminació i el so produït
en directe ajuden a configurar la història del petit Òscar i el seu fidel seguici.

Malgrat tot, però, el muntatge no acaba de quallar i si bé
és cert que molts espectadors en
sortiran força satisfets, també ho és que per a una part del públic –amant de
la innovació, el risc i la transgressió que durant una època va ser la marca de
la formació– VIP esdevé una proposta inofensiva i decebedora.