Victòria és un esforç lloable per presentar i explorar una realitat que ara sembla que mai no va existir per obra i gràcia de l’amnèsia col·lectiva a què ens va abocar el frau de la transició, desmemòria que conreen eficaçment tots els partits dinàstics espanyols i molt concretament els delinqüents que governen les cavernes. Pau Miró dóna continuïtat a la seva trilogia animal (Búfals, Lleons, Girafes), ara amb uns cérvols espantats que configuren una tetralogia. I confegeix una peça ambiciosa, potser massa ambiciosa, que per això mateix no deixa d’esquitxar una certa decepció. Hi ha una primera part molt prometedora i ben encarada que obre estimulants expectatives que queden, però, empantanegades en una segona part afectada pel llast del desdibuixament… Bon equip d’intèrprets, amb moments de gran intensitat en mans d’Emma Vilarasau i Mercè Arànega, més apagats Boixaderas i Arquillué. Clar que per transmetre la sensació d’acubament, de misèria moral i opressió asfixiant en tots els replans de la vida no calia que la posada en escena ho fos d’aixafadora. El plantejament és bo, però els personatges, llevat de la protagonista, estan com a boirosos i sovint resulten poc convincents.