Pau Miró ens va explicar el dia de la presentació de
Victòria que abandonava el Raval -teatralment- per explorar altres bandes. Ens
va despertar la curiositat, si, però no sé si en tinc ganes. Aquesta etapa, aquesta
sensibilitat, aquesta manera d’explicar històries que va començar l’any 2000 al
Malic, ens ha donat grans alegries: Plou a Barcelona, Els jugadors, la Terra
Baixa i Lluis Homar, aquella trilogia dels animals (Bufals, Girafes,
Lleons)…I ara Victòria, que tothom descriu com una obra necessària i tenen
molta raó. Pau, no sé si m’agrada
que canviïs, però confiaré en tu, perquè mai ens has fallat.

Victòria és un espectacle rodó, amb uns grandíssims actors
(Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Joan Anguera, Mercè Arànega,
Mar Ulldemolins i Nil Cardoner) i una escenografia preciosa (una barberia molt,
molt autèntica), espectacular (la manera en què es canvia d’espai) i emotiva
(la solitud de la sala gran sense decorat). Però Pau Miró, a més, ens explica
la història d’una manera que t’enganxa com un thriller. Cada personatge amaga
alguna cosa, menys la Victòria, que, com nosaltres els espectadors que seguim
atents l’espectacle, ella observa i va descobrint el món que l’envolta i que,
fins ara, no havia detectat.

Sempre em sorprèn que una persona jove, com Pere Riera o ara
Pau Miró, puguin ser tan brillants fent la radiografia d’un temps que no han
viscut. A Victoria, Miró fa un retrat de la postguerra tal com jo la recordo. La
meva mare tenia por, però es consolava explicant-me les grandeses de la seva Escola
de la República. Veient Victòria tot em ressonava. Vaig prendre notes de
frases que es deien però he decidit deixar que les disfruteu sense desvetllar-les i, a
canvi, posar-ne algunes de les que diferents persones que m’envoltaven m’havien
dit. Penseu que jo era la nena del bar i tothom s’hi veia en cor amb mi.

*Si surts amb un noi, quan algú s’enamori de tu de debò,
anirà a demanar informes pel barri a veure si has sortit mai amb un noi. I si
ja has sortit, et deixarà.
*Dimecres hi ha restricció. 
*La petita del forn està embarassada… però no s’ha casat, eh! Jo, si la meva néta s’hi quedés, preferiria veure-la morta.
*El Sr. Ramiro de Alcañiz va estar a ca la iaia refugiat, però no ho diguis mai
a ningú. 
*No parlis mai malament de Franco ni de la seva família, perquè si et senten, vindran a
buscar al papa i el tancaran a la presó.
*Si algun dia us fan interrogatoris apart, més val que
diguis que parleu de nois que d’altres coses. Tindràs mala fama, però no et
vigilaran.
*Aquest va anar a la División Asul. Si parla amb tu, vigila, però no li portis
la contraria, no el facis enfadar. I si pot ser, no hi parlis. Diuen que és un Confident.
*Aquell era un burot, feia i fa encara estraperlo. 
*Si vas molt a Missa acabaràs sent una rata de sagristia. Però si no hi vas,
almenys ves a mirar el color de la sotana, per si algú t’ho pregunta. Les nenes
que no hi van, tenen mala fama.
*Si et confesses, als capellans no se’ls ha d’explicar coses… brutes.
*Si venen aquells policies, els que van vestits de carrer, els ofereixes una copeta de moscatell. I no els hi cobris.

El món Victoria de està construït de situacions semblants a
les que inspiren aquestes frases que Miró ha anat coneixent. L’espectacle parla
de moltes coses, de la corrupció, de l’estraperlo, del poder, de la gana, de la
necessitat de no oblidar… fins i tot de la humanitat que pot tenir una
persona que és a l’altra banda del teu pensament, com el personatge de Jordi Boixaderas.
Ho vivim mentre acompanyem el viatge a la consciència que fa la Victòria, una
dona que ni sabia que hi havia vaga de tramvies a la porta de casa. Tantes
situacions, tantes paraules, tantes frases, tantes emocions!

Però essencialment,
el que Pau Miró ens diu i no sé si ens retreu, almenys als de la meva edat, és que
les coses no han canviat tant. Jo seré més dura i diré que no han canviat gens,
encara que ho sembli. Observeu el poder, la justícia, els que manen de debò (això
de l’oasi d’uns quants poderosos també surt!), els moviments internacionals… Malgrat
ens puguem moure sense interrogatoris apart, han passat, estan passant i
passaran coses inadmissibles. Amb tot, a Victòria hi ha esperança.

Si, confesso tenir encara seqüeles de la por que
em van inculcar els que van patir aquella horrorosa Guerra. El problema és que
som masses els que tenim por i així no anem enlloc. 

No sé si això és una crítica. Però si se surt així del
teatre, no dubteu que Pau Miró ha tornat a guanyar.