El TNC va proposar a Pau Miró la Sala Gran del TNC per a una obra que, segur, respiraria perfectament a la Sala Petita. Altra vegada apareixen personatges víctimes de la Guerra Civil. Però no ho fa des de la crua emoció de La plaça del diamant (2007) ni des de la ràbia per unes bombes que trunquen vides, també al cim de Vallvidrera (Barcelona, 2013). Ho fa des de la por i la misèria de la postguerra, la guerra silenciosa que fa imprescindible amagar informació i estraperlo per sobreviure. Emma Vilarasau (Victòria) és una vídua que s’anirà desenganyant de les bondats del seu marit, el barber del barri. No es diu en cap moment, però Miró torna al Raval (el seu barri d’escriptura de referència) i també a penjar sants i imatges religioses escampades per les partes escrostonades del local. De fet, una iconografia que recupera aquella de Búfals (2008). Al costat de la protagonista, una cantant del Paral·lel atemorida (Mercè Arànega, que mostra l’astoraent d’un personatge fràgil i amenaçat).

L’autor i director és unobservador  curiós que mira sempre pel forat de la porta. I que sap retratar els petits gestos, les debilitats amarades d’una humanitat entendridora. Fins i tot, el falangista (Jordi Boixaderas, sempre solvent) té moments empàtics amb el públic, instants de sinceritat maldestra, que el deixen vulnerable a l’amor. Però cap és un heroi. Ni el mestre (Pere Arquillué, mostra un personatge ambigu però honest), que se sap covard, amagat darrere les paraules; ni el germà del barber (Joan Anguera, d’una simpatia amarga), que ja ha après a netejar botes en silenci, humiliat; ni el fill de la cantant (Nil Cardoner, entusiasta) que opta per l’obediència i per aprendre a viure amb remordiments a sobre. Tots tenen els seus fantasmes i se’n guarden prou de mostrar-los. Aquests petits secrets teixeixen una història amb un cert aire de thriller que, potser, deixa un final més tancat del que acostuma l’autor. Les victòries, com la del tramvia, seran petites i la història demostrarà que no seran mai concloents, ja que el règim aguantaria encara 25 anys més amb salut de ferro (tot i saber-se els peus de fang). Són petites victòries personals, això sí, que lideren dues noies: la vídua i la jove misteriosa florista vinguda de França. La resistència al franquisme es forja a partir de la mort generosa i també de la distància que prenen personatges anònims a actituds prepotents. Victòria té por d’enfrontar-s’hi però té la necessitat de fer-ho.

L’espai escènic sap concentrar molt bé l’acció en una mena de caixa de sabates allargassada, mirada panoràmica. Que permet unes escapades cap al darrere però, sempre, limitades per aquella mateixa estructura, horinzontalitzada. Una solució eficaç i molt ben resolta. La barberia respira Floïd i caramels d’anís, com aquell qui diu. Per les finestres mai passa ningú, però sovint el personatges s’aturen a mirar- darrere les cortines. Tothom espia. També a les fosques.

L’obra és trepidant. A la primera meitat, les rèpliques no donen descans i les transicions permeten que una escena, pràcticament, trepitgi l’anterior. A la segona, s’obre l’ou i sorgeixen les confessions en la soledat d’una barberia que s’anirà despullant d’artifici. Des de la senzillesa, es narra l’acció que passa fora de l’escenari. Com en les obres de Shakespeare. Les tortures són fora de focus. El públic veu les conseqüències en els cossos i l’ànima dels personatges ferits. La por atenalla els seus cossos. L’heroïcitat és saber sobreposar-s’hi, sense que això hagi d’implicar cap acte revolucionari; només permet sobreviure amb una certa dignitat el dia a dia gris d’una Barcelona, d’un barri xinès, que no es treu de sobre el seu estigma.