El director Albert Arribas defensa que Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) va ser una dramaturga, que va haver de derivar a la narrativa. Vaja, que va patir la incomprensió del públic i companyies de teatre del moment, com també patiria Mercè Rodoreda O Manuel de Pedrolo. Contes com Infanticida o Germana Pau, ja ho havien demostrat. Sí el TNC va voler construir una ampul·losa dramatúrgia (partint de l’anècdota que ella tenia visites, dins del llit: La Víctor C), Arribas demostra que la teatralitat de Caterina Albert respon millor des de la interpretació continguda.

La Sala Àtrium ha reobert l’espai amb el muntatge Verbagàlia que, en realitat, aplega dos monòlegs: La tieta i Verbagàlia. La perícia d’Arribas fa que aquesta reflexió interior de la tieta tingui una mirada perduda del xerraire i que la peripècia del verbàleg compti amb la mirada entre encuriosida i escandalitzada de la tieta. Un petit poema escènic. La peça troba el to, que el distancia d’un folklorisme que resultaria caduc. En aquest espai incert,quasi abstracte, d’identitats reconegudes però no prou celebrades Paula blanco i Oriol Genís fan petites ganyotes, llengotes al passat que escup el mirall d’avui (tot i que els teps i les formes siguin tant antagòniques).

Paula Blanco (Pitó) és una tieta que viatja del desengany al record (probablement dulcificat pel pas del temps) d’una joventut en què aixecava passions. Però el seu silenci discret va ser interpretat com a desinterès, que l’ha dut al racó de pregàries, boixets, escoltar la canalla i veure com passa el temps, sense cap altra motivació que llevar-se i anar a dormir al vespre. Diu Arribas que la tieta és una obra de teatre, tot i que el principi, descrigui com si ho fes un tràveling cinematogràfic. Oriol Genís (Que fue de Andrés Villarosa) és un xerraire dels millors oradors de la dramatúrgia irlandesa dels pubs (El bon lladre…) Hi podria competir parlant del seu amo i de com creure’s que el fet de quedar-se sense feina podria ser una oportunitat. Garlaire de mena, no costaria gaire esdevenir actor còmic, encara que fos a costa de demostrar-se antiheroi.

Caterina Albert va construir mons interiors insòlits en personatges aparentment intranscendents. I que vivien un drama interior (més o menys tràgicament), que comportava una reacció a la convenció social. La revolta és de saló: no convida a posar barricades enlloc. El naturalisme tràgic saltarà a la narrativa amb Solitud. Aquesta contenció coincideix en aquesta posada en escena. (Arribas havia jugat a l’excés en peces anteriors com F.R.A.U. o Sala de miralls però ha saltat a l’essencialisme amb El jardí o El gos). La tieta manté les mans entre les mans (només puntualment les frega, com qui prova de desempallegar-se d’algun record incòmode). S’arregla la faldilla, cobrint-se els genolls, quan el garlaire comença a oferir-li algun tipus d’acord, que no aprovarà, com disgustada. L’actor masculí variarà significativament arran del seu desenllaç. Les mans es desenganxen de les cames i s’aviven els braços, mentre arracona al banquet de suro (Victor Català és filla de l’Empordà, comarca surera de Catalunya) la tieta de torn aquella que cantava Serrat en dos claus diferents com a desafortunada d’amors, Penélope, O com a record d’infància agredolç, a La tieta.