A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s’hi debatin una rere l’altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d’edat avançada, algun d’ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l’escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals.

Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L’Escala, Alt Empordà, 1869 – 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí… si no fos que no… Dos relats pensats en clau teatral per l’escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època.

No és la primera vegada que Víctor Català entra a la Sala Atrium. Ja ho va fer amb la versió musical de la peça «La infanticida», un espectacle que encara de tant en tant reapareix per altres escenaris. També ho havien fet anys enrere, el 2009, Emma Vilarasau (amb la mateixa peça) i Àngels Gonyalons (amb «Germana Pau») al Teatre Romea. I fa tres anys, Víctor Català va omplir la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge «La Víctor C.», d’Anna Maria Ricart, dirigit per Carme Portaceli. A més, des de fa sis anys, Club Editor i Maria Bohigas han fet una feina majúscula amb la recuperació del recull de tots els contes de l’autora distribuïts en tres volums. Els espectadors i lectors “victorcatalanescos” doncs, ja saben el pa que s’hi dóna.

Víctor Català utilitza, com he dit en altres ocasions, un llenguatge que en alguns moments sembla que surti d’un amagatall on s’hi ha estat molt de temps enfonsat, un llenguatge que segons quina generació potser no se’l sentirà prou seu, però que no per això no deixa de ser enriquidor i fins i tot comprensible.

Aquí, enriquidor i comprensible el fan l’actriu Paula Blanco i l’actor Oriol Genís en un tàndem que passa del discurs íntegre d’una a l’escolta atent de l’altre i del discurs abassegador d’un a l’escolta atenta de l’altra. Primer, Paula Blanco, amb «La tieta», el retrat d’un personatge que reflecteix la seva frustració amorosa de joventut davant la vida que li ha tocat en sort. I després, Oriol Genís, engegant la “verbagàlia” sense aturador sobre el que havia estat la seva vida d’emblanquinador.

Dos intèrprets, durant una hora i quart, en procés estàtic, gairebé sense moviment, amb només alguna expressió del rostre, venint de la penombra a la progressiva clarícia escènica, fugint de qualsevol autodivisme, al servei dels personatges i la seva transcendència, amb un fil sonor de fons gairebé imperceptible, com si volgués donar raó a aquella afirmació esmentada abans: un llenguatge que sembla sortit d’un amagatall on ha hivernat enfonsat un llarg temps.

A banda de l’interès per aprofundir una mica més en l’obra teatral de Víctor Català, injustament marginada en el seu moment per dir-se Caterina, el mèrit de la proposta que ha dirigit Albert Arribas és dels dos intèrprets que, mai més ben dit, aguanten la “verbagàlia» amb la fermesa que els imposa una autora ultraexigent en el fons i la forma i fan viva una llengua que ho té tot menys un registre estàndard i senzill.

I ho aconsegueixen, fent honor al títol del muntatge, amb una digna “verbagàlia”, una definició, per cert, que es com un peix que es mossega la cua perquè només la recull el Diccionari Alcover Moll i en referència precisament a l’ús que en fa la mateixa Víctor Català, extreta de la veu del poble empordanès, en un moment de la seva obra novel·lística cabdal i més coneguda: «Solitud». (…)