Un trozo invisible de este mundo

És una de les obres unànims de la temporada. Ple fins a la bandera i aclamació final del públic, nomes apagar-se els llums de la darrera història. Juan Diego Botto es desplega amb diferents personatges que, com si fos fortuïtament, aniran trobant-se en aquest relat que defineix prou bé una societat injusta. Del Primer amb el Tercer Món (evidents mostres de com es pateix en un Centre d'Internament per a immigrants "il·legals"). Del poder militar, davant del democràtic (amb l'ombra de la dictadura militar argentina en la quarta i cinquena història). De la fragilitat i la competència dels immigrants lluitant per sobreviure (des d'una trucada franca en un locutori). I de la controvèrsia de com conviure les diferents cultures, que cal reivindicar-les diferents i, per això, (segons exposa cínicament el funcionari que remou maletes en una cinta d'aeroport) refusa la seva barreja, argumentant que no és cap mesura racista si no que atén a la "voluntat divina" de garantir la diferència. (!)Botto i Astrid Jones interpreten uns personatges fràgils, cínics, covards, derrotats. Tot el que explica és commovedor i s'utilitza un suggerent espai escènic i una forma d'interpretar gens sobreactuada. Tot i així, sembla haver-se construït des d'un estrany pudor en el que no es respira tota la veritat que necessiten aquests personatges. La sensació (a excepció de la primera peça que és excepcional per la capacitat de girar l'empatia cap a aquesll simpàtic operador de maletes) és que no fereix. Les maletes de Un trozo invisible de este mundo estan buides. Ben diferent eren les de L'actriu Lucila Teste (Hija de la dictadura argentina) o de la de Victòria Szpunberg (La marca preferida de las hermanas Clausman) que feien un cru i dolorós retrat del passat dels seus familiars fent inventari de fotos, discos i revistes. Botto, afectat directament per la mateixa dictadura, en canvi, sembla voler-se allunyar del cas personal.

Juan Diego Botto lleva al Lliure cinco monólogos alrededor de la emigración y el exilio cuya visión se revela imprescindible en estos días en que son precisos como nunca los anclajes morales y éticos. El actor es el autor de todos los textos y el intérprete de cuatro de ellos en un trabajo admirable por la sinceridad, la emoción y la convicción que transmite. Astrid Jones, una artista más vinculada al mundo de la música, recrea el caso real de una inmigrante congolesa que falleció en un centro de internamiento de extranjeros español ante el desamparo de las autoridades. Botto confirma en el Lliure de Montjuïc que es un formidable actor y se revela como un autor a seguir por su lenguaje directo y preciso, que se mueve siempre en la emoción y el compromiso y que también tiene momentos para el humor. Es ahí donde interviene el director Sergio Peris-Mencheta, también actor, con una dinámica puesta en escena que acompaña con buena mano la gravedad de lo que se denuncia. De sus cuatro monólogos al actor se le ve especialmente implicado en el de ‘Turquito’, un opositor a la dictadura de Videla que se ve en el trance de delatar a sus compañeros para que queden testigos directos de esas atrocidades. Botto llegó a España desde Argentina con solo 3 años junto a su madre, la profesora teatral Cristina Rota, y su hermana, la actriz María Botto, después de la desaparición de su padre.

El text, amb moments de lucidesa evident, té, per contra, un sentit de la correcció política, una petja de la “tesi” tan profunda que el ric ventall de matisos que tota creació pot aportar per aproximar-nos de debò a realitats punyents queda inevitablement llastrat. Diego Botto treballa amb blancs i negres, la seva paleta queda limitada davant la magnitud que vol reflectir. Potser el represaliat argentí, torturat per la macabra dictadura, obligat a través de dolor a la delació fa un intent d’aproximació a la grisor de la condició humana. No endebades el torturat i desaparegut, que ens parla des del no res, cita Primo Levi: potser no he estat covard, potser he parlat per sobreviure i explicar-ho tot, després, quan tot passi, quan arribi la llibertat per poder parlar. Però calla, finalment calla, en el moment culminant; Juan Diego Botto fa de les seves víctimes herois tràgics i així és difícil que la seva aproximació i la nostra com espectadors resulti profunda. Un trozo invisible de este mundo ens convoca a un carrusel d’emocions dirigides a sensibilitzar-nos. Però ho fa des de l’obvietat i l’estereotip en els seus personatges i les seves situacions. La convocatòria es converteix així en una festa de convençuts en tot allò que es proposa, en totes les consignes que es llencen en aquesta peça, que són moltes. Perquè no podem no estar d’acord. Potser és el moment d’aquest tipus de teatre. Un teatre autènticament compromès, però que renuncia a la investigació i s’apropa al manifest. Es simplifica perquè no està per brocs. Són moments d’emergències. La peça de Diego Botto assoleix els seus millors moments quan s’expressa a través de l’exiliat argentí que ja porta molts anys fora del seu país i que ha perdut les seves arrels. L’esmentàvem abans. Llavors, molt més que en el cas de la dissortada treballadora africana, s’arriben a tocar moments de veritat. Especialment quan el personatge confessa el dolor de l’expatriació definitiva, la constatació que mai es podrà ser d’enlloc i la necessitat humana i higiènica de fer justícia, encara que sigui la limitada condició de la justícia humana, incapaç de qualsevol autèntica reparació, però si de trencar la sensació d’impunitat del poderós.  I aquesta és una mínima satisfacció íntima, intransferible, magníficament humana. La interpretació del darrer dels personatges per part de Diego Botto aconsegueix això, i al costat del policia diví, justifiquen l’obra sencera.

A favor de Un trozo invisible de este mundo: la sensibilidad dramática del espacio escénico; el detalle con el que Sergio Peris-Mencheta dirige a los actores, controlando la fuerte carga emocional de sus relatos, haciendo visibles entornos, situaciones y personajes ausentes con sencillos elementos con gran fuerza evocadora; la soberbia calidad de los trabajos de Juan Diego Botto y Astrid Jones. Él magnífico cuando absorbe el dolor del exilio, ella preciosista en una tragedia que con otra actriz menos dotada sería de difícil digestión por su tono de manual de ONG. En contra de Un trozo invisible de este mundo: una literatura dramática demasiado emocional y epidérmica en su voluntad de denuncia. El público experimentado ha descubierto (en el Grec y Temporada Alta) que también se puede llegar a la médula de la injusticia sin sentimentalismos.

Un trozo invisible de este mundo, escrita per Juan Diego Botto i amb direcció signada per Sergio Peris Mencheta, se submergeix en l’exili i l’emigració a través de la força del monòleg, donant veu a aquests “invisibles” que per desconeixement, ignorància, o interessat silenciament transiten pels sòtans de la història contemporània. Una oportunitat per aproximar-se a una qüestió, l’obligació de deixar la terra on un ha nascut i, sovint, la família i els éssers estimats, que ha provocat i provoca milions de desplaçaments arreu del món. Teatre necessari i honest per reflexionar i commoure’s en un viatge a cavall entre la memòria i l’actualitat del nostre dia a dia. Interpretacions excel·lents del mateix Juan Diego Botto i d’Astrid Jones.

Allà pel 2005, l'editorial El Aleph publicava un llibre amb una sèrie de narracions curtes unides pel tema de l'emigració. El volum es va titular El privilegio de ser perro i alguns d'aquells textos arriben ara al Teatre Lliure interpretats pel seu autor, Juan Diego Botto, i amb direcció de Sergio Peris-Mencheta. Sobre el paper, aquells escrits presentaven certa tendència a divagar i un aplanament derivat del to anecdòtic imperant, poc apropiat a l'hora de tractar les múltiples arestes d'un tema de difícil digestió. La cosa no ha millorat passada a un escenari perquè pràcticament no ha existit el treball de dramatúrgia, o perquè s'han posat en pràctica certes tècniques aïllades, com el contacte amb el públic, que no contribueixen massa al sentit general del conjunt ni li aporten aire fresc. Amb tot, si l'espectacle es comprometia al programa a no caure en “paternalismes”, “condescendència” o “tòpics”, no estic segur que se n'hagi sortit. Malgrat tot, el públic sembla gaudir del treball dels actors (molts aficionats dempeus aplaudint l'estrena), el del propi Botto i el d'Astrid Jones, que interpreta una jove africana sense papers a una de les narracions més dures. Recomanable, per tant, als espectadors a la recerca de cares conegudes pujades a un escenari, o pels que busquen una benintencionada dosi de reafirmació epidèrmica de les seves conviccions més progressistes.