Recordeu el molt saludable i efectiu manimalisme amb què la companya Les Antonietes es va apropar a aquest mateix text d’Ibsen fa cosa d’un any?. Doncs, oblideu-lo. A les antípodes d’aquella proposta,  el muntatge de Miguel del Arco opta per una monumentalitat escenogràfica un pel massa carregada de simbolisme que només agafa veritable força en el seu terç final. I l’adaptació de Mayorga es deixa de subtileses , per anar directament a sac, i lliurar-se a una “actualització” del text original excesivament pendent de sonar molt actual i molt politicament combativa . Deixant de banda aquestes limitacions, del Arco ens ofereix un muntatge amb moments de gran potència dramàtica ( el conflicte que planteja l’obra d’Ibsen, és capaç de generar encara enceses polèmiques) , presidit per un Pere Arquillué tan intens com cal esperar d’un actor tan gran com ell ,ficat en la pell d’un personatge tan magnètic com el del Dr. Stockmann. Llàstima, en aquest sentit, que la direcció de Del Arco, no li permeti tampoc explorar una mica més les ambiguetats del bon doctor.Com deia abans, aquest bon espectacle, no vol perdre el temps amb subtileses.