Magnífiques les interpretacions dels
actors de la versió que d’Un enemic del poble han fet Juan
Mayorga i Miguel del Arco, que la dirigeix. Encapçalats pel sempre
efectiu Pere Arquillué, quinze intèrprets en escena, un decorat
enorme i estàtic, tot i ser ple de projeccions i d’aigües que vénen
i van.

De les dues hores i deu que dura la
funció, és cap a l’hora trenta que s’anima. Obren els llums de sala
i comença el sarau. Hi ha actors que criden des de la graderia, fent
de poble, tot es torna molt dinàmic amb càmeres de televisió que
segueixen els protagonistes i les recurrents pantalletes. És
l’assemblea popular en què el Dr. Stockmann (Arquillué) ha de
plantejar al poble les conclusions del seu estudi, que demostra que
estan contaminades les aigües termals font de riquesa de la
localitat. Però l’assemblea esdevé un judici sagnant contra
l’idealista que posa en perill la confortabilitat de tots. Un pols
entre l’individu i la massa, argument molt adequat aquests dies,
perquè posa sobre la taula la democràcia, la manipulació, la
corrupció…

A part de no trobar quin sentit tenen
els números musicals, vull fer notar un desgraciat fenomen que veig
sovint als nostres escenaris: que es parli una llengua farcida de
faltes. De tota mena i absolutament injustificades. Errors
gramaticals d’allò més elementals, construccions incorrectes i
castellanismes a tort i a tret, del nivell de “bassura”. Tot
plegat ho atribueixo a la simple descurança, perquè no enriqueix en
absolut el text, l’enlletgeix. I que a ningú se li acudeixi dir que
és per fer-ho més actual i proper. No sóc purista, potser en una
situació determinada pot fer gràcia un disbarat lingüístic, la
llengua i el teatre donen per això i per a molt més. Per sort les llengües són flexibles i són una eina rica i fonamental per a la creació. Però quan una
cosa està mal feta… està mal feta.

En els temps que corren, potser sí que
estem tornant a l’època del “bucadillu”, el “bussón” i la
“mantequilla”. Ibsen no en té cap culpa. El teatre i el públic,
tampoc.