Miguel del Arco ha estat generós en els efectes. L’espai, el repartiment, la grandiloqüència busquen convèncer un ampli sector de públic. I ho aconsegueix. Perquè la peça transita molt ràpida amb unes interpretacions molt celebrades de tot el repatiment. Potser sí que el conflicte entre el doctor (que denuncia la contaminació de l’aigua en un blaneari pròsper) amb la resta de les forces vives del poble resulta massa maniqueu, per a la nostra època. Seria més controvertit aportar un aire més ambigu: argumentar millor les raons dels que deixen a l’estacada l’heroic doctor Stockmann. 

Miguel del Arco es va estrenar a Barcelona en una depuradíssima La función por hacer a la Villarroel (2010), una versió ben despullada de cap artifici del Sis personatges en busca d’autor, de Pirandello. A la Fabià Puigserver del Lliure ha tirat d’efectes (tot i que la il·luminació a vegades faci estranyes ombres en el despatx del director del diari local) per convertir aquell drama social en una peça per a un públic molt majoritari. Se’n surt airós.