The mountain. Agrup. Sr Serrano

El Teatre Lliure acull aquests dies The Mountain, l'últim espectacle d'Agrupación Señor Serrano, que es va preestrenar en una versió no definitiva al Festival Grec i que es pot veure ara, ja del tot acabada, al Lliure de Gràcia. Tot i les seves borrascoses arestes, la muntanya dels Serrano mostra un acabat pulcre i impol·lut. La companyia Agrupación Señor Serrano, mereixedora del Lleó de Plata a la Biennal de Venècia l'any 2015, ha recorregut mig món amb muntatges que integren narració, cinema en viu, performance, una recerca ingent i la manipulació —filmada i amplificada en pantalla— de maquetes i objectes diversos. En aquest darrer espectacle, novament amb dramatúrgia i direcció d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal, el dispositiu multidisciplinari i multipantalla integra, com ja és habitual, taules, càmeres i maquetes, en un minuciós engranatge on tenen un paper central tres pantalles mòbils sotmeses a una incansable emulsió d'imatges, un dron solitari i escrutador, la il·luminació de Cube.bz, la música de Nico Roig i la videoprogramació de David Muñiz —present en escena—. Sobre la tarima central reposa el cos d'un alpinista desaparegut, recobert de neu en esprai; en un altre suport trobem objectes diversos propis de l'escalada —mapes, cordes, guants i brúixoles— i, més enllà, una maqueta amb retallables. Mentre van seient els espectadors, dos dels performers, elegantment abillats —Lola Belles signa el vestuari—, juguen a bàdminton, passant-se el volant per sobre d'una pantalla, de la mateixa manera —gràcil i lleugera— com la resta de mortals ens passem els bits de (des)informació per mòbils i tauletes. The Mountain aborda amb sobrietat i solvència la qüestió de la confiança en el reialme de la postveritat, remuntant-se, d'una banda, a l'expedició britànica a l’Everest de l’any 1924 —documentada amb imatges de la pel·lícula The Epic of Everest, de John Noel— i, de l'altra, a l’emissió radiofònica de La guerra dels mons amb què l'any 1938 Orson Welles va sembrar el pànic entre la població nord-americana. Anna Pérez Moya, en un anglès impecable i amb una actitud tan distant com aplomada i incisiva, ens exhorta a confiar en ella; després, transmutada —en virtut del face tracking— en Vladímir Putin, dissertarà sobre la tèrbola, contradictòria i esmunyedissa veritat. Pau Palacios, que passa d'alpinista congelat a artífex d'una nevada artificial, i Àlex Serrano, que es passeja amb aires de demiürg compassiu, fan anar les càmeres i agencen els objectes per a una filmació evocadora de les històries que emmarquen aquesta reflexió sobre la veritat. Per la seva banda, el dron —nau espacial i ull/càmera alhora— planeja màgic i silent, projectant la seva ombra sobre el receptacle escènic. La companyia desplega una àmplia gamma de recursos narratius i d'imatges a partir de la concurrència de tres línies o històries que s'interrelacionen. El record de la gesta —culminada o no— de George Leich Mallory, que podria haver estat el primer escalador a fer el cim de l'Everest —tan sols la càmera Kodak desapareguda sota la neu podria desvetllar la incògnita de si el britànic va fer o no el cim—, coexisteix amb fragments de la retransmissió que Orson Welles va fer de la novel·la de H. G. Wells. Atorgant al relat fictici d'una invasió alienígena l'estatut de notícia fidedigna, el cineasta va demostrar el poder dels mitjans de comunicació sobre les masses. Els creadors confronten les declaracions d'un jove i penedit Welles l'any 1938 amb les que va fer, ja com a director consolidat, disset anys més tard –i on reconeixia haver estat ben conscient dels efectes que l'emissió podia ocasionar–, i es pregunten quin dels dos Welles diu la veritat o és més digne de confiança; d'altra banda, manipulen, filmen i amplifiquen unes maquetes i mòduls retallables que evoquen una ciutat americana assolada pels marcians. A tot això cal sumar-hi la mirada de Tom Cruise —a la pel·lícula de Steven Spielberg basada en la novel·la de Wells— i un Putin digital que promou la desinformació com a estratègia de poder i presenta la veritat com quelcom incert o indesxifrable i tan gelatinós com un smokva. En la nova realitat, la del simulacre escènic, Ruth Mallory escriu al seu marit —Anna Pérez Moya fa lliscar una estilogràfica sobre el paper mentre se sent la seva veu en off, dissociació que incideix de nou en l'artifici— i l'encoratja a seguir avançant, malgrat les glaceres i la falta d'oxigen. Dalt de la muntanya de la veritat (re)velada —ja sigui l'Everest, el logotip de la Paramount o el Sinaí veterotestamentari—, podria ser que en comptes de cims hi hagués tan sols una boira persistent. Tot i això, els artífexs de l'espectacle ens exhorten —de manera tàcita— a explorar els tortuosos viaranys de la “veritat” i a defugir la perillosa autocomplaença de les lectures simplistes i les solucions fàcils. El d'Agrupación Señor Serrano és també un treball d'escalada, des de la perspectiva de qui manipula, falseja o (re)construeix el document per oferir un punt de vista inèdit i revelador. La companyia incorpora una petita i enginyosa dosi d'autoficció —concretada en la pàgina web de fake news que presumptament van crear per finançar el projecte— alhora que assenyala, amb total complicitat, l'autosuficiència dels espectadors que, convençuts de connectar del tot amb la proposta i d'entendre'n tots els codis, es desvinculen de qualsevol gest de verificació. La neu de les pantalles ho ocupa tot, el terra i els caps del públic, inundats de soroll i de confusió, ben lluny de l'encimbellada veritat. The Mountain és una peça sòbria i contundent, quintaessenciada, que marca una línia de continuïtat —ascendent— respecte de les creacions anteriors de la companyia. Les històries s'articulen a través de diversos trucs teatrals i audiovisuals —també discursius— que prediquen l'artificiositat d'allò presentat en escena, alhora que evidencien com n'és de conflictiva la relació entre fets i relats. Les icones de què Agrupación Señor Serrano se serveix a manera de metàfores confereixen una pàtina de classicisme a una indagació escènica i tecnològica militantment contemporània i d'absoluta referència en el panorama internacional. Article publicat a Núvol el 24 de març de 2021

El primer i dur confinament del 2020 va agafar l'Agrupación Señor Serrano en plena preparació de «The Mountain». Això va fer que la seva estrena dins el Grec 2020, en aquella ocasió al Teatre Lliure de Montjuïc, advertís que la proposta no estava prou madura. Ara, la programació i el calendari l'han portat a l'escenari més íntim del Teatre Lliure de Gràcia. I els Señor Serrano hi han arribat amb els deures fets amb una honesta revisió del que va ser la primera posada en escena sense perdre'n, esclar, ni el sentit ni els orígens potser perquè ja ho deia aquell: qui perd els orígens, perd la identitat.La identitat de «The Mountain» és posar de manifest el núvol de mentides sobre el qual viu la societat actual, propiciades sobretot per la vulnerabilitat i, a la vegada, la ingènua fiabilitat de les xarxes. ¿Si el pintor René Magritte ja ho va dir: «Ceci n'est pas une pipe», per què els Señor Serrano no poden fer creure que una raqueta de bàdminton no és una raqueta de bàdminton sinó un bat de beisbol?«The Mountain» es refereix sense subterfugis a l'ascensió a l'Everest del mític George Mallory, que el 1924 va intentar arribar al cim però, sense que se sàpiga encara avui si ho va aconseguir —ai, si aleshores haguessin existit els mòbils i els satel·lits!—, el fet és que va morir en la baixada i el seu cadàver es va trobar anys després just a uns cinc-cents metres del cim.¿I com introdueix aquest fet l'Agrupación Señor Serrano en el seu trencaclosques de «The Mountain»? D'entrada, amb una obertura de la performer Anna Pérez Moya, amb un deix de l'anglès molt nadiu perquè l'espectacle és en anglès per la vocació internacional de la companyia, i també amb dos personatges jugant a bàdminton. Després, tornant a Mallory, amb algunes de les cartes de la seva dona Ruth. I per recordar a l'auditori que les fake news no són només cosa del present, Agrupación Señor Serrano fa referència també a un altre mite de la mentida: la versió radiofònica de «La guerra dels mons» que Orson Welles va fer servir, segurament sense proposar-s'ho, per fer córrer el pànic el 1938 entre la població nord-americana.  El culte a la mentida continua quan la polifacètica i camaleònica Anna Pérez Moya intenta posar-se i fer creure que viu en la pell de Vladimir Putin aprofitant els recursos virtuals que el progrés digital ha aportat a les vides dels actuals terrícoles que a Montjuïc ja van comprovar què pot fer un dron en un escenari (per cert, en aquella primera versió ja van dir els Señor Serrano que no l'havien pogut fer sobrevolar pel damunt els caps de la platea —amb les ganes que se'ls intueix que en tenien— per qüestions de normes de seguretat).Molta neu, esclar, tractant-se de l'Everest. Neu que sembla neu i neu virtual que també sembla neu. I la muntanya, com tantes muntanyes, per trobar-hi la veritat, un ideal que el teatre clàssic ha explorat ja algunes vegades, sense anar més lluny, el teatre català de Guimerà o el de Víctor Català.En l'espectacle revisat i reposat ara d'Agrupación Señor Serrano hi ha els recursos escènics que els han fet reconeguts i premiats a tots els escenaris on han actuat: la performance, l'ús de càmera i projeccions en directe, les maquetes... L'experiència acumulada prové d'espectacles prou celebrats com «Brickman Brando Bubble Boom» (2013), «A house in Asia» (2014), «Birdie» (2016) o «Kingdom» (2018) —potser el més qüestionat de tots, espina que s'han tret ara del tot amb el renovat «The Mountain». (...)

Fa un parell de mesos, la sequera d’activitat cinematogràfica i la paralització de festivals de cinema tan fonamentals com ara el de Canes provocada per la pandèmia , va donar origen a una suggestiva proposta online batejada amb el nom de We Are One: A Global Film Festival. I casualment, una de les joies programades en aquella  mostra, va ser la còpia admirablement restaurada pel British Film Institut  de la pel·lícula de J. B. L. Noel “The Epic of Everest”. Aquest documental enlluernador enregistrat  in situ per un dels mateixos expedicionaris , no és altra cosa que la crònica filmada pas a pas i campament a campament de la llegendària expedició britànica que es va proposar fer el cim de l’Everest l’any 1924, després del frustrant intent fallit que havia tingut lloc dos anys abans. El cinema ens dona doncs l’oportunitat d’anar seguint totes les etapes d’una aventura que va acabar dramàticament amb la desaparició de George Mallory i Andrew “Sandy” Irvine, deixant oberta  ( probablement, per sempre més) la incògnita sobre si havien o no aconseguit fer el cim abans de fondre’s en el forat negre de les blanques  neus perpètues. Una incògnita que no es va poder aclarir ni quan el cadàver de Mallory va ser trobat finalment 75 anys després d’aquella desaparició. I una incògnita que encara ara -  gairebé un segle després, i quan altres expedicionaris han aconseguit ja culminar la gesta- segueix originant teories i tasques de recerca, a l’espera d’aquella troballa capaç de revelar la veritat absoluta i ja definitivament inqüestionable. Però com ens recorda Agrupación Señor Serrano en aquest magnífic espectacle que ( ja que la cosa va de cims)  es situa a l’altura dels pics més alts de la seva creativitat després de la lleugera relliscada de “Kingdom”,  i que pren aquella expedició mítica com a eix vertebrador de tota la proposta, això de les veritats absolutes i inqüestionables ,  és quelcom ben relatiu. I si ho pot ser fins i tot en el terreny d’allò que semblen evidències tangibles més enllà de cap dubte raonable, ja no cal ni dir ( però sí cal dir-ho un i altre cop, perquè tenim massa tendència a oblidar-ho), fins a quin punt  aquesta relativitat resulta aclaparadora quan entrem en el territori de les idees, dels conceptes , de les grans ideologies i les grans creences religioses que ens enxampen del tot i converteixen en dogma tot allò que forma part del seu ideari. Però ja que hem entrat en el terreny de “la veritat”, no ens costa res donar el pas  - també els Serrano ho fan- cap a  “ la postveritat” , un concepte que pot semblar relativament recent, però que en realitat ens parla d’un fenomen potser tan vell com la mateixa humanitat. Per a posar-se a difondre “postveritat” a tort i a dret, no calen xarxes socials tecnològiques. La Història ens demostra un i altre cop la forma com sovint, allò que s’ha acabat imposant com a “la veritat” en un determinat moment , no ha estat  altra cosa que la convenció assumida per un grup  ( de vegades amb un únic individu amb prou empenta visionària i/o manipuladora  en hi ha prou per començar a encendre la flama ) que - quan el grup o l’individu han tingut  prou força per projectar-se – han acabat  adquirint caràcter de convenció més o menys universal. I d’altra banda, no som nosaltres mateixos portadors de veritats personals que de vegades van canviant al llarg de l’existència , sense que hi hagi de per mig una oberta voluntat de mentir? Parlant de mentir , o de dir dues coses diferents en moments diferents potser  sense tenir plena consciència de com en són de contradictòries, parlem una mica d’Orson Welles, perquè també ell té un lloc d’honor reservat a la muntanya de Señor Serrano. Com és ben sabut, l’any 1938  Welles (Orson) se’n va servir de Wells ( H. G.) per tal d’expandir una onada de pànic que va sacsejar bona part de la població dels Estats Units. Welles dirigia llavors un ja molt popular programa de ràdio titulat “Mercury Theatre on the Air” que oferia versions dramatitzades de relats cèlebres. I el relat triat per al  diumenge 30 d’octubre de 1938, no era altra que la novel·la “La guerra dels mons” en la qual Wells (l’escriptor)  descriu una invasió marciana de la terra que en té molt també de metàfora política. Però el juganer Orson, va decidir convertir el relat en una mena de noticiari que retransmetia en directe la invasió, donant-li tanta credibilitat  a la falsa noticia que una gran quantitat d’oients  la va prendre com a  bona. Després de l’enrenou provocat per aquella programa que moltes dècades més tard  Jordi Évole va copiar de forma ben discutible al seu “23 F. Operación Palace” , Welles es va disculpar al·legant que en cap cas havia intentat enganyar la població:  l’evidència de la ficció radiofònica li semblava tan clara, que no podia sospitar la reacció que s’anava a produir . “The Mountain” mostra les imatges filmades d’aquella declaració, mostra la cara de perplexitat de Welles, el penediment reflectit als seus ulls. Però després , recull també les imatges d’unes declaracions fetes per Welles 17 anys més tard, en les quals el genial creador de “Ciutadà Kane” ( una pel·lícula que també té molt a veure amb la creació de la  postveritat, i amb aquella  indesxifrable veritat oculta que pot ser la clau de tota una existència però que s’escapa a la mirada de l’observador més atent) reconeixia amb somriure sorneguer haver estat ben conscient dels efectes que el programa podia produir. Quin dels dos Welles menteix? Jo, particularment, no em crec la innocència de la primera declaració:  al cap i a la fi ,  el director de “Question Mark. Fake” ( amb el títol, no cal ni  afegir fins a quin punt aquesta estupenda i poc coneguda pel·lícula connecta també amb allò que exposa Agrupación), era també un gran actor. Però hi cap la possibilitat que el segon Welles , no fos conscient del tot del que havia dit el primer Welles , quan va fer la  segona  afirmació.Pujar la gran muntanya de la veritat, resulta una tasca molt més complexa encara que fer el cim de l’Everest. I no ens enganyem, com no s’enganyen els Serrano: pel camí de l’ascensió, sempre tindrem tendència a creure que és veritat allò que volem que sigui veritat. I això és comprova un i altre cop, tant pel que fa als mitjans que escollim per estar informats , com pel que fa als fenòmens de identificació col·lectiva que produeixen les xarxes socials. Arribats a aquest punt, si tens davant teu una performer tan convincent com ara Anna Pérez Moya decidida a convèncer-te que és Vladimir Putin, no li cal més que un programa generador d’imatges virtuals no especialment sofisticat ( el pressupost marca la pauta) per a que comencis a creure que potser sí que la tal Anna, no és altra cosa que el president de totes les Rússies que justament aquests dies s’acaba d’eternitzar en el seu càrrec.Curiosament i significativament – i encara que les seves propostes no puguin ser més diferents -, l’espectacle dels Serrano acaba connectant passant per l’Everest amb aquell altre que ha presentat Angélica Liddell durant aquest mateix Grec. Som també en aquest cas davant una senyal d’alarma que ens alerta sobre el depredador absolutisme de les veritats que es volen imposar com a absolutes , negant així l’eclèctica realitat de vegades canviant i sempre amb algun que altre component contradictòriament ambigu de l’espècie humana. Agrupación ho fa mitjançant una proposta que, tal i com se’ns avisa abans del seu inici, encara no està del tot ajustada perquè el tema víric ha impedit tenir prou temps per a aquests ajustos. Però el resultat actual, transmet ja molt bé l’encert global d’una proposta que, mentre desmunta l’èpica de la veritat, sap crear alhora la seva pròpia èpica. I que , tot despullant la veritat de falses certeses servint-se alhora brillantment d’aquella falsa realitat creada amb maquetes i trucs visuals que són marca de la casa  , sap també com donar-li al conjunt un punt d’emotivitat gairebé romàntica: les cartes de Ruth Mallory ajuden també molt en aquest sentit.