El Teatre Lliure acull aquests dies The Mountain, l’últim espectacle d’Agrupación Señor Serrano, que es va preestrenar en una versió no definitiva al Festival Grec i que es pot veure ara, ja del tot acabada, al Lliure de Gràcia. Tot i les seves borrascoses arestes, la muntanya dels Serrano mostra un acabat pulcre i impol·lut.

La companyia Agrupación Señor Serrano, mereixedora del Lleó de Plata a la Biennal de Venècia l’any 2015, ha recorregut mig món amb muntatges que integren narració, cinema en viu, performance, una recerca ingent i la manipulació —filmada i amplificada en pantalla— de maquetes i objectes diversos. En aquest darrer espectacle, novament amb dramatúrgia i direcció d’Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal, el dispositiu multidisciplinari i multipantalla integra, com ja és habitual, taules, càmeres i maquetes, en un minuciós engranatge on tenen un paper central tres pantalles mòbils sotmeses a una incansable emulsió d’imatges, un dron solitari i escrutador, la il·luminació de Cube.bz, la música de Nico Roig i la videoprogramació de David Muñiz —present en escena—. Sobre la tarima central reposa el cos d’un alpinista desaparegut, recobert de neu en esprai; en un altre suport trobem objectes diversos propis de l’escalada —mapes, cordes, guants i brúixoles— i, més enllà, una maqueta amb retallables. Mentre van seient els espectadors, dos dels performers, elegantment abillats —Lola Belles signa el vestuari—, juguen a bàdminton, passant-se el volant per sobre d’una pantalla, de la mateixa manera —gràcil i lleugera— com la resta de mortals ens passem els bits de (des)informació per mòbils i tauletes.

The Mountain aborda amb sobrietat i solvència la qüestió de la confiança en el reialme de la postveritat, remuntant-se, d’una banda, a l’expedició britànica a l’Everest de l’any 1924 —documentada amb imatges de la pel·lícula The Epic of Everest, de John Noel— i, de l’altra, a l’emissió radiofònica de La guerra dels mons amb què l’any 1938 Orson Welles va sembrar el pànic entre la població nord-americana. Anna Pérez Moya, en un anglès impecable i amb una actitud tan distant com aplomada i incisiva, ens exhorta a confiar en ella; després, transmutada —en virtut del face tracking— en Vladímir Putin, dissertarà sobre la tèrbola, contradictòria i esmunyedissa veritat. Pau Palacios, que passa d’alpinista congelat a artífex d’una nevada artificial, i Àlex Serrano, que es passeja amb aires de demiürg compassiu, fan anar les càmeres i agencen els objectes per a una filmació evocadora de les històries que emmarquen aquesta reflexió sobre la veritat. Per la seva banda, el dron —nau espacial i ull/càmera alhora— planeja màgic i silent, projectant la seva ombra sobre el receptacle escènic.

La companyia desplega una àmplia gamma de recursos narratius i d’imatges a partir de la concurrència de tres línies o històries que s’interrelacionen. El record de la gesta —culminada o no— de George Leich Mallory, que podria haver estat el primer escalador a fer el cim de l’Everest —tan sols la càmera Kodak desapareguda sota la neu podria desvetllar la incògnita de si el britànic va fer o no el cim—, coexisteix amb fragments de la retransmissió que Orson Welles va fer de la novel·la de H. G. Wells. Atorgant al relat fictici d’una invasió alienígena l’estatut de notícia fidedigna, el cineasta va demostrar el poder dels mitjans de comunicació sobre les masses. Els creadors confronten les declaracions d’un jove i penedit Welles l’any 1938 amb les que va fer, ja com a director consolidat, disset anys més tard –i on reconeixia haver estat ben conscient dels efectes que l’emissió podia ocasionar–, i es pregunten quin dels dos Welles diu la veritat o és més digne de confiança; d’altra banda, manipulen, filmen i amplifiquen unes maquetes i mòduls retallables que evoquen una ciutat americana assolada pels marcians. A tot això cal sumar-hi la mirada de Tom Cruise —a la pel·lícula de Steven Spielberg basada en la novel·la de Wells— i un Putin digital que promou la desinformació com a estratègia de poder i presenta la veritat com quelcom incert o indesxifrable i tan gelatinós com un smokva.

En la nova realitat, la del simulacre escènic, Ruth Mallory escriu al seu marit —Anna Pérez Moya fa lliscar una estilogràfica sobre el paper mentre se sent la seva veu en off, dissociació que incideix de nou en l’artifici— i l’encoratja a seguir avançant, malgrat les glaceres i la falta d’oxigen. Dalt de la muntanya de la veritat (re)velada —ja sigui l’Everest, el logotip de la Paramount o el Sinaí veterotestamentari—, podria ser que en comptes de cims hi hagués tan sols una boira persistent. Tot i això, els artífexs de l’espectacle ens exhorten —de manera tàcita— a explorar els tortuosos viaranys de la “veritat” i a defugir la perillosa autocomplaença de les lectures simplistes i les solucions fàcils. El d’Agrupación Señor Serrano és també un treball d’escalada, des de la perspectiva de qui manipula, falseja o (re)construeix el document per oferir un punt de vista inèdit i revelador. La companyia incorpora una petita i enginyosa dosi d’autoficció —concretada en la pàgina web de fake news que presumptament van crear per finançar el projecte— alhora que assenyala, amb total complicitat, l’autosuficiència dels espectadors que, convençuts de connectar del tot amb la proposta i d’entendre’n tots els codis, es desvinculen de qualsevol gest de verificació. La neu de les pantalles ho ocupa tot, el terra i els caps del públic, inundats de soroll i de confusió, ben lluny de l’encimbellada veritat.

The Mountain és una peça sòbria i contundent, quintaessenciada, que marca una línia de continuïtat —ascendent— respecte de les creacions anteriors de la companyia. Les històries s’articulen a través de diversos trucs teatrals i audiovisuals —també discursius— que prediquen l’artificiositat d’allò presentat en escena, alhora que evidencien com n’és de conflictiva la relació entre fets i relats. Les icones de què Agrupación Señor Serrano se serveix a manera de metàfores confereixen una pàtina de classicisme a una indagació escènica i tecnològica militantment contemporània i d’absoluta referència en el panorama internacional.

Article publicat a Núvol el 24 de març de 2021