El primer i dur confinament del 2020 va agafar l’Agrupación Señor Serrano en plena preparació de «The Mountain». Això va fer que la seva estrena dins el Grec 2020, en aquella ocasió al Teatre Lliure de Montjuïc, advertís que la proposta no estava prou madura.

Ara, la programació i el calendari l’han portat a l’escenari més íntim del Teatre Lliure de Gràcia. I els Señor Serrano hi han arribat amb els deures fets amb una honesta revisió del que va ser la primera posada en escena sense perdre’n, esclar, ni el sentit ni els orígens potser perquè ja ho deia aquell: qui perd els orígens, perd la identitat.

La identitat de «The Mountain» és posar de manifest el núvol de mentides sobre el qual viu la societat actual, propiciades sobretot per la vulnerabilitat i, a la vegada, la ingènua fiabilitat de les xarxes. ¿Si el pintor René Magritte ja ho va dir: «Ceci n’est pas une pipe», per què els Señor Serrano no poden fer creure que una raqueta de bàdminton no és una raqueta de bàdminton sinó un bat de beisbol?

«The Mountain» es refereix sense subterfugis a l’ascensió a l’Everest del mític George Mallory, que el 1924 va intentar arribar al cim però, sense que se sàpiga encara avui si ho va aconseguir —ai, si aleshores haguessin existit els mòbils i els satel·lits!—, el fet és que va morir en la baixada i el seu cadàver es va trobar anys després just a uns cinc-cents metres del cim.

¿I com introdueix aquest fet l’Agrupación Señor Serrano en el seu trencaclosques de «The Mountain»? D’entrada, amb una obertura de la performer Anna Pérez Moya, amb un deix de l’anglès molt nadiu perquè l’espectacle és en anglès per la vocació internacional de la companyia, i també amb dos personatges jugant a bàdminton. Després, tornant a Mallory, amb algunes de les cartes de la seva dona Ruth. I per recordar a l’auditori que les fake news no són només cosa del present, Agrupación Señor Serrano fa referència també a un altre mite de la mentida: la versió radiofònica de «La guerra dels mons» que Orson Welles va fer servir, segurament sense proposar-s’ho, per fer córrer el pànic el 1938 entre la població nord-americana.

 El culte a la mentida continua quan la polifacètica i camaleònica Anna Pérez Moya intenta posar-se i fer creure que viu en la pell de Vladimir Putin aprofitant els recursos virtuals que el progrés digital ha aportat a les vides dels actuals terrícoles que a Montjuïc ja van comprovar què pot fer un dron en un escenari (per cert, en aquella primera versió ja van dir els Señor Serrano que no l’havien pogut fer sobrevolar pel damunt els caps de la platea —amb les ganes que se’ls intueix que en tenien— per qüestions de normes de seguretat).

Molta neu, esclar, tractant-se de l’Everest. Neu que sembla neu i neu virtual que també sembla neu. I la muntanya, com tantes muntanyes, per trobar-hi la veritat, un ideal que el teatre clàssic ha explorat ja algunes vegades, sense anar més lluny, el teatre català de Guimerà o el de Víctor Català.

En l’espectacle revisat i reposat ara d’Agrupación Señor Serrano hi ha els recursos escènics que els han fet reconeguts i premiats a tots els escenaris on han actuat: la performance, l’ús de càmera i projeccions en directe, les maquetes… L’experiència acumulada prové d’espectacles prou celebrats com «Brickman Brando Bubble Boom» (2013), «A house in Asia» (2014), «Birdie» (2016) o «Kingdom» (2018) —potser el més qüestionat de tots, espina que s’han tret ara del tot amb el renovat «The Mountain». (…)