L’Agrupació Sr Serrano torna a la seva lucidesa que tant ens fa pensar: Avui, el ciutadà mitjà vol la informació que consolidi la seva opinió. Ha perdut esperit crític i es deixa persuadir per les notícies més amables al seu parer. Perquè proclama les injustícies dels seus enemics; o justifica i atenua les dels seus amics. La confiança, diu un Vladímir Putin de mascareta (o hauríem de dir Anna Pérez Moya?) que la veritat neix de la confiança. I que confiar cegament en algú significa tenir fe. Vaja, que aquest magnat és deixeble de sant Tomàs! L’obra,

Si l’any passat es van atrevir a fer un pas de gran format, amb un Kingdom una mica infantil, ara han tornat a la seva essència. Ja no gasten les pantalles dels mòbils d’abans, sinó que tenen l’estabilitat d’un dron. Potser amaguen encara massa algunes elaboracions del cinemalive (que es queden darrere la pantalla) però el que compta és que tornen a treure tesi com a Birdie (la immigració), A house in Asia (l’espectacularitat del l’atemptat a Ben Laden) o Brickman Brando Bubble Boom (un conte anticapitalista). La peça encara pot tenir alguns canvis, ja que el procés de producció ha patit el parèntesi del confinament i s’espera el resultat final en la temporada que farà al Lliure, previsiblement el mes de febrer vinent.

La colla del Sr. Serrano (podríem dir-li Ramírez o López, o Palacios. Tot és una convenció?) torna al seu format més concentrat a The mountain. En el seu origami dramatúrgic fusiona tres històries (l’èpica de George Mallory a l’Everest; la radiació de La guerra dels móns i un Vladímir Putin quasi signant homilies de filòsof de l’autoajuda) i demostra com la realitat depèn de la mida de la pantalla amb què es vegi. O de la mirada que se li atorgui. Posen neu a la pantalla, la dilueixen, la transformen als ulls de tothom. I amb l’evidència de la paràbola d’un volant de bàdminton (o podríem de dir beisbol?) constaten la relativitat de les notícies.

La companyia sap distanciar-se del cas. Amb l’excusa de l’aparent objectivitat, desestimen atacar casos sonats a Catalunya de fake news ben candents. Per exemple, els cotxes antics i la riquesa de Jordi Pujol i Ferrusola o els despropòsits de nou ric per a Fèlix Millet (Cas Palau). Però també d’altres més dolorosos moralment com la famosa lleixa de l’expresident Jordi Pujol, la ficció d’Enric Marco com a teòric supervivent dels camps de concentració nazis o els dubtes raonables del doble cim de Kilian Jornet a l’Everest. Si fóssim una societat adulta i madura podríem afrontar-ho i resoldre, sense empantengar-ho tot. Saber discernir entre els casos de males pràctiques, dels errors més o menys volguts de les accions valentes i positives. Però els crims s’amaguen sota la catifa (o sota la neu dels cims) i es proposa recomençar de nou. Aspirant a què el hamster, algun cop, surti de la roda.