L’avantatge d’una obra com «La tempestat» de William Shakespeare és que cada companyia, cada director, cada adaptador que s’hi embarca en treu el que en vol treure segons la lectura que en fa, el moment històric en el qual viu i la concepció teatral que té com a creador. La d’aquesta adaptació del venerable director Peter Brook, reconegut internacionalment, acompanyat de la dramaturga Marie-Hélène Estienne, estreta col·laboradora, no n’és una excepció. I encara menys si es té en compte que «Tempest Project» parteix de la versió que va publicar el recentment desaparegut guionista francès, Jean-Claude Carrière (1931 – 2021).

La nitidesa de paraula i el minimalisme interpretatiu troben en aquest muntatge, gairebé es pot considerar un testament de Peter Brook (Londres, 1925), tota la seva essència. El missatge del perdó i la reconciliació que hi va imprimir Shakespeare no s’alteren ni que la humanitat moderna faci mèrits perquè no sempre sigui així. Als 96 anys acabats de complir, ja en cadira de rodes, veu feble, però amb el cap plenament lúcid, el director al qual Barcelona deu que el teatre del Mercat de les Flors sigui el que és i no un abandonat magatzem d’andròmines municipal, va subratllar la posada en escena d’aquest «Tempest Project» amb la seva aparició al Teatre Lliure abans de començar la representació del dia de l’estrena convencional, ara ja com a espectacle.

Fins ara només era un taller començat al Théâtre des Bouffes du Nord de París i convertit en muntatge al Théâtre Gérard Philipe Centre Dramatique National de Saint-Denis. Peter Brook, somriure bonhomiós, es va disposar a protagonitzar una mena de pròleg prefunció no previst en el programa i convertit en una lliçó magistral d’uns vint minuts sobre el teatre o, com he dit abans, sobre el seu concepte del teatre, no exempt d’alguna picada d’ullet a la sensibilitat social del moment quan explicava que, londinenc com era, va descobrir que hi havia a l’altre costat del canal una llengua importantíssima que era el francès i, anys després, es va trobar que, més avall, n’hi havia una altra tan important com aquella, que era el català.

No és estrany que Peter Brook faci aquesta referència de respecte lingüístic perquè, després del seu primer pas pioner per Barcelona, el 1983, es va fer pràcticament fill adoptiu de l’Empordà on fins i tot va tenir un petit apartament a la localitat de Tamariu, tocant a Palafrugell, on ha passat temporades amb la seva esposa Natasha Parry, abans que la perdés el 2015, als 84 anys.

Si el Grec del 2021 es dedica a la cultura africana, l’espectacle «Tempest Project» de Peter Brook hi ha encaixat perfectament perquè —fora polèmiques estèrils!— el protagonitza precisament l’actor francès d’origen africà, Ery Nzaramba, en el paper de Pròsper, el duc de Milà amb vel·leïtats fetilleres i animistes, expulsat sense escrúpols pel seu ambiciós germà del poder i nàufrag en una illa amb la seva filla Miranda i l’esperit Ariel.

El concepte escènic de Peter Brook es redueix en aquest cas a un gaiato, com una vara de Sant Josep però no florida, unes canyes pelades, una borrassa, una estora, un llibre antic… Queda només la paraula i els intèrprets, a vegades també fent d’espectadors al voltant de l’escena esperant el seu torn. És evident que, per a Peter Brook, no ha plogut gaire des d’aquell «The Mahabharata». Només s’hi ha interposat ara la peste del coronavirus i per això, en un dels moments que fugen més de mare de la concepció minimalista, els germans actors Fabio i Luca Maniglio i l’actor Sylvain Levitte, l’esclau Calibà, bóta de xumerri a flor de llavi, fan una d’aquelles escenes de teatre popular, sortint a platea amb el joc irònic de posar-se i treure’s la mascareta i de tornar-se-la a posar sota el crit de «Llibertat!», gest que l’auditori es pren com a terapèutic i aplaudeix a cor què vols.

La veterana actriu Marilù Marini, esperit volàtil amb capa inclosa i presumptes apunts coreogràfics; l’actriu Paula Luna, delicada Miranda, la filla del duc; l’esmentat actor negre Ery Nzaramba, en el paper de Pròsper el seu pare; i l’esmentat actor Sylvain Levitte, l’esclau Calibà, que fa doblet com a fill del rei de Nàpols, formen el quartet interpretatiu protagonista que, durant uns mesurats vuitanta minuts, desgranen la mirada sobre «La tempesta» shakesperiana de Jean-Claude Carrière i Peter Brook, en clau de conte màgic i registre poètic, enfortit per les cançons originals d’Harué Momoyama i els matisos d’il·luminació de Philippe Vialatte.

El teatre de Peter Brook, Shakespeare al marge, és encara teatre de culte. «Tempest Project» ha exhaurit totes les localitats en cinc funcions i en sala gran, lamentablement al 70% perquè el teatre no és com el Canet Rock. Peter Brook, als 96 anys, amb tres quarts de segle d’ofici teatral a les espatlles, fa descobrir als més incrèduls que encara queden també espectadors de culte. (…)