La tempesta és una peça culminant de Shakespeare però que té uns quants girs difícils d’entendre. I que la direcció ha de decidir per enfocar-la cap a un relat o un altre per no acabar naufragant. Certament, el treball de Brook manté l’essencialitat actoral i de l’espai però no traspasa més que per moments, amb els quadres entre Pròsper i la seva filla Miranda i entre els simpàics i ambiciosos joves que proven de rescabalar-se del darrer naufragi. De la proposta de Lluís Pasqual en queda el record d’una excel·lent Anna Lizaran en el paper d’Ariel, una mena de follet entremaliat del Somni d’una nit d’estiu però amb un punt major de màgia. Projecte Ingenu va decidir escapçar-la i destil·lar-hi el moviment i el so i traslladar Pròsper a un pis en el que va perdent la memòria i només recupera, per estones la seva lucidesa a l’illa (Vaig ser Pròsper o recordant La tempesta). Per cert, aquesta producció acaba de guanyar el Premi de teatre BBVA 2021 i s’ha gratantit una gira per la temporada vinent.

És molt probable que aquesta sigui la darrera peça de Peter Brook, que ha dedicat ben bé 75 anys (dels seus 96 actuals) al teatre professional. Ja fa cosa de 15 anys que va abandonar el centre de creació i teatre a França que ell mateix havia creat als anys 70. La peça que s’ha pogut veure al Grec ha permès retrobar el director que va impulsar que l’antic mercat de les flors (que s’havia habilitat per guardar material d’obres municipals durant uns anys) es transformés en l’actual teatre. Ha anat repetint el seu viatge. Divendres confessava que una de les raons era que estaven enamorats de la Costa Brava i que hi tenien una petita cambra a Tamariu per passar-hi breus estades.

Peter Brook és un mestre molt obert a l’essencialitat oriental. I que ha plasmat amb uns escenaris buits on la potència dels intèrprets convida a veure boscos, ciutats o pluges intenses. El gust per l’ofici, per servir el codi com feia Shakespeare,i centrar la força de l’acció en l’actor i la paraula. Per a això, cal que els actors tinguin la capacitat de moviment d’un ballarí. Que, movent un braç, obri un món , expressi una potència captivadora i coherent en el seu relat. Brook seria com el savi que explica històries a l’ombra d’un baobab. Ja ho va ensenyar amb molts treballs que han esdevingut, catàrtics per a moltes persones, tant del món del teatre com del carrer. La seva radicalitat s’ha condensat amb el més ancestre.

El director reconeixia en la presentació de Tempest project que és vital que els actors projectin aquesta intensitat. Perquè, si no, la peça passa a ser una estona avorrida, que no retransmet gaire res. Aquest és, desgraciadament, el cas. Per sort, els espectadors de divendres vam compartir una estona d’escolta del director. Un privilegi que va permetre aplaudir-lo com a agraïment a tant de teatre i sensibilitat vital que ha escrit en la història del teatre. Ell prefereix treure-li transcendència, alhora que agraeix aquesta comunió sincera i entregada.