“Words, words, words”. Aquesta és la resposta que li dona Hamlet a Polonius, quan el pare d’Ofèlia intenta exercir – sense massa traça – d’espia emocional del príncep, i , tot veient-li un llibre a la mà, li pregunta què està llegint.  Polonius , d’una banda, busca amb la pregunta trencar el gel i obrir un diàleg amb l’hereu de la corona de Dinamarca. Però d’altra banda, busca també una resposta que li aporti informació sobre l’estat anímic de Hamlet; qui sap, potser interpretant el significat del contingut de la lectura, en pugi treure l’entrellat . I la resposta, resulta en aquest sentit descoratjadora… per la senzilla raó que Polonius, impacient per trobar significats en la superfície de les paraules, és incapaç  d’escoltar, d’entendre tot el que realment li està dient el príncep amb aquesta paraula repetida tres vegades. A Polonius, li hagués fet falta que algú com ara Peter Brook, l’hagués ajudat a afinar la seva escolta.

Recuperar l’escolta perduda entre l’artifici. Capturar la significació que es desprèn de la triple repetició (“paraules, paraules, paraules”) d’una paraula que les conté totes. Oblidar-se una mica de les trampes que ens posa al pas l’argument, per tal de capturar una mica més intensament els mecanismes latents que es posen em marxa darrera d’una argumentació. Saber distingir tota la plenitud que amaga un espai buit, i saber escoltar atentament tot allò que ens explica el silenci . “La resta , és silenci”, diu el mateix príncep en aquell precís moment – el de la mort- en el qual les paraules ja no poden encobrir el buit total cap el qual s’encamina tota existència, en el qual les paraules es comporten com una ranera . I aquí teniu les dues cites hamletianes ( en va haver-hi unes quantes més de no menys significatives, extretes d’altres textos shakespearians) que van formar part del preàmbul convertit en classe magistral amb el qual Peter Brook va introduir la primera representació al Lliure de “Tempest Project”, convertint així  el pròleg en un memorable moment d’especial intensitat carregat alhora de valor metafòric. Sempre s’ha parlat de “The Tempest” com d’una obra amb trets testamentaris en la qual l’exiliat duc de Milà que porta anys fent us de la màgia adquirida amb la lectura i l’estudi, se’ns presenta metafòricament com l’alter ego del mateix Shakespeare. I arribat el final, quan Pròsper decideix renunciar definitivament als seus poders màgics, es diria que es pot escoltar la veu del mateix Shakespeare, renunciant com sembla ser ho va fer realment arribat l’últim tram de la  vida a la demiúrgica del seu geni creatiu. Doncs , al Lliure, la nit de presentació d’aquest “Tempest Project”, Proper i el demiürg Brook se’ns van presentar també com si fossin l’un metàfora de l’altre. Brook, movent-se en cadira de rodes ,  puntuant amb veu feble les lliçons que han fet d’ell un gran màgic escènic malgrat haver basat la seva màgia en la nuesa escènica buida de trucs, i imposant als aplaudiments un moment de silenci per tal d’ajudar-nos a percebre la dimensió real d’aquest “la resta, és silenci”,  se’ns presentava com el mag gairebé centenari a punt de renunciar a la seva màgia.

I ho feia no pas tornant a muntar  “The Tempest” ( una obra a la qual s’havia apropat ja en altres dues ocasions ), sinó oferint-nos el resultat d’una aproximació al text que té els seus orígens en un taller. El “Project” del títol, agafa així també un valor metafòric, i es converteix en metàfora de l’evolució que ha seguit el procés creatiu de Brook. I aquest procés , ha funcionat de forma inversa a com acostumen a funcionar les coses : al final del trajecte , allà on s’acostuma a trobar la culminació d’un itinerari que s’ha carregat de continguts, t’hi trobes un taller imperfecte , un projecte obert, una invitació a tornar a repensar-ho tot, una constatació que , per aprendre alguna cosa nova, cal saber desaprendre tot allò que donàvem ja per fet i tornar a escoltar les paraules. En aquest cas, les paraules d’una obra que inclou també una altra mena de renuncia. Aquests mateixos dies, la Needcompany presenta- també  dins del Grec i a l’escenari del TNC – “Billy’s Voilence”, una proposta per la qual desfilaran les molt violentes crueltats farcides d’ambició i/o desig de venjança que ensenyen el nas a les tragèdies shakesperianes. Però arribada l’última tempesta del bard, ens trobem aquest  Pròsper que té bons motius per a venjar-se , que ha jugat artificialment  amb els elements naturals per convertir els enemics en captius de la seva illa, i que domina aquells poders que li permetrien culminar de forma ben vistosa la  venjança. I què fa, enlloc d’això? Renunciar al que ha estat durant tots aquests anys el seu més gran anhel. Assumir que la venjança el denigraria a ell mateix . I assumir alhora que ha arribat el moment d’alliberar aquells personatges que havia convertir en captius de la seva posada en escena: la meravellosa  Ariel de Marilù Marini pot tornar a ser lliure. I aquest  Pròsper interpretat per Ery Nzaramba amb la consciència de qui arrossega tota l’estona un pes feixuc del qual cal també alliberar-se, pot acomiadar-se així de la màgia exhibint-la per última vegada ;què pot haver-hi de més màgic, que l’ombra d’una parella enamorada , projectada per les parets nues d’un teatre amb l’ajut d’unes simples llanternes ?  I què pot haver-hi de més màgic, que un mestre fent callar els aplaudiments que li adreça un auditori , per tal d’escoltar la profunditat del silenci? Inevitablement, la presència del gran demiurg , redimensiona aquest “Tempest Project” .