El
coreògraf Alain Platel és un constructor de cavernes modernes, on
el mite de la raó ha quedat definitivament relegat a la capacitat de
percepció de cadascú. Per demostrar-ho convoca l’actriu superlativa
Elsie
de Brauw, interpretant una malalta d’esquizofrènia i fent unes
poques però fonamentals preguntes. Al voltant d’ella, cinc ballarins d’immensa personalitat per a qui el moviment és la més
autèntica, primitiva i antibella forma de traslladar els estats de
l’ànima. L’acció transcorre en l’abocador dels draps bruts en què
la civilització de la Il·lustració sembla haver reclòs els
presoners del segle XXI: la convocatòria és al Teatre Lliure i el
marc de la trobada a Barcelona, el Festival Grec durant tres dies.

La
saviesa coreogràfica, narrativa i interpretativa d’aquesta peça és
una demostració clara de la necessitat de construir encara espais de
reflexió col·lectiva, on cadascú pugui mesurar el seu grau de
comprensió, capacitat d’atorgar significat i nivell de coratge
interior en sentir-se interpel·lat per les múltiples accions que
s’executen de forma aparentment desendreçada, convulsa
i en diversos focus d’atenció alhora. Per a cada espectador hi ha un
fragment, una paraula, un gest reservat i correspon a ell dotar-lo de
sentit.

I
és que la percepció és en la base del coneixement, com també es
confirma amb la música de Bach enregistrada per persones amb
diferents graus de sordesa que sona durant la peça: la seva manera
particular d’interpretar-la. D’igual forma que cadascú pot llegir
una obra de teatre o de dansa dependent del foc amb que alimenta el
reflex de les ombres al fons de la caverna. Aquesta és la grandesa
de les obres majúscules, que permeten múltiples lectures més enllà
del sentit de l’autor. Us en proposo una en el blog. En tot cas això
no és l’important. No perdre l’oportunitat de veure aquesta peça
d’un dels creadors fonamentals de la dansa contemporània és el
millor que podem recomanar-vos des d’aquí.