” La resta és silenci”, deia el príncep Hamlet tot just abans de la seva
mort. I amb un silenci impactant que podria no acabar-se mai finalitza
justament Alain Platel el seu extraordinari i commovedor espectacle construït
al voltant d’Estamira, una dona esquizofrènica que viu a un gran abocador de
Rio de Janeiro, que s’ha inventat el seu propi llenguatge ( del qual en sentirem
unes quantes frases al llarg de la representació) i que el creador d’aquesta
proposta va conèixer mitjançant les imatges d’un documental dedicat a ella . El
silenci amb què Platel acaba el seu muntatge (destinat a ser un dels grans cims
del Grec 2014) és el silenci real en el qual viu la solitária Estamira que només
manté diàlegs amb ella mateixa, o, en tot cas , amb aquest Déu en el que no
creu, però que malgrat la seva inexistència li envia de tant en tant algun que
altre missatge . Platel situa el seu espectacle en un gran espai cobert de
peces i més peces de roba , la roba llançada a les escombraries que ens parla d’existències
que potser ja han deixat d’existir , d’altres vides de les quals no ens arribarà
altre vestigi que aquest tros de roba vella carregada amb la seva pròpia història.
El director i coreògraf, els seus ballarins fora de sèrie i la seva estupenda
actriu ( Elsie de Brauw) li donen forma física als fantasmes d’Estamira,
arriben al moll de l’os de les emocions sense recorre mai a l’emotivitat de
manual,  mostren la mena de fràgil
equilibri capaç de sostenir el món insostenible en el qual la seva protagonista
conviu amb la seva radical marginalitat. Tot plegat, mentre l’escenari s’omple
també de veus de nens sords que re inventen des de el caos les harmonies de
Bach. I és que així és el món d’Estamira, i potser el de tots nosaltres: un món
que neix del caos i el desconcert interior, i que intenta donar-li forma a l’agressió
constant que arriba des de l’exterior.