Qui hagi vist algun dels espectacles anteriors de
James Thiérrée (Symphonie du hanneton, La
Veillée des abysses, Au revoir parapluie i Raoul) potser trobarà una certa desmesura en aquest Tabac rouge. També hi trobarà, per
descomptat, l’univers estètic, màgic, imaginatiu, oníric, en part surrealista i
sempre  estimulant que caracteritza, no
tan sols els seus espectacles, sinó tots els de la seva família (sa germana Aurélia
i Le Cirque Invisible de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin, un autèntic
sistema de vasos comunicants cada un amb personalitat pròpia).

Si parlo de desmesura és perquè les dimensions escèniques,
l’abassegadora escenografia, les frenètiques coreografies i la mateixa durada de
l’espectacle no em semblen proporcionals a l’impacte emotiu resultant, una mica
per sota del que ens té habituats el geni Thiérrée. És, només, una opinió derivada
del meu gust personal, però, més que no pas tota la parafernàlia maquinística que
posa en joc en aquest espectacle, m’interessa i em diu molt més el Thiérrée de
plànol curt (el control del tempo, la intel·ligència dels gags i la capacitat
de sorpresa que contenen tots i cada un, l’incomparable domini del gest, la
dissociació amb què és capaç d’articular i desllorigar cada part del seu cos –que
ja és més líquid que sòlid–, la sempre exacta mímica facial, el reeixit
play-back vocal i gestual…). Ara bé: valoro molt que la parafernàlia sigui artesana,
manual, sense automatismes ni –al·leluia– realitats virtuals. I afegeixo que
tot el que em dóna Thiérrée de plànol curt a Tabac rouge em compensa amb escreix el que m’hi sobra de maquinària
escènica.

Era divertit escoltar a la sortida les múltiples
interpretacions que el públic feia de l’argument: des de qui hi havia vist les
diferents cares de l’ànima de James Thiérrée fins a qui hi havia detectat un
desenvolupament del caràcter i la figura del clown de circ, passant pels que hi
veien la història d’un monarca apàtic. El cert és que el mateix Thiérrée ha
declarat que li agradaria que cada espectador se sentís lliure de construir-se
el seu propi espectacle a partir del que se li ofereix a l’escenari. Sí que
sembla que ens hi mostra una estructura de poder: posin-los els noms que
vulguin, però hi ha un rei, un poder fàctic, una cort de llimacs i llepaires (magnífic
equip de ballarins i acròbates) i un bufó (la dinàmica, extraordinària
contorsionista Valérie Doucet, l’únic ésser capaç de fer somriure el rei).

Però, ens vulgui dir el que ens vulgui dir, Tabac rouge és un espectacle que els
recomano de cor: atmosferes, tensions, qualitats actoral, acrobàtica i pantomímica,
coreografies, espai sonor (Schubert, Vivaldi, Pergolesi..) i, molt especialment,
el talent i la potència d’un ésser absolutament irrepetible anomenat James Thiérrée.

⋆ ⋆ ⋆