James Thiérrée és una maquina de fabular, i d’explicar sense paraules. És la demostració que és possible fer u teatre visual potent per al gran públic. La dansa, el mim, l’excel·lent maquinària escènica amb una música que s’escola ara cap a la clàssica, ara cap als sorolls i els efectes en directe traslladen un univers molt ric, que ell sap administrar generalment. Va meravellar amb La Veillée des Abysses (TNC, 2007). Va sorprendre amb un animals més foscos i un joc d’escapisme que feia dubtar que quants Thiérrée jugaven a escena a Raoul (TNC, 2011). Ara, el TNT ha aprofitat l’oportunitat de tornar-lo a presentar amb un multitudinari Tabac rouge. De l’escapisme, ha saltat a un cert contorsionisme (una ballarina pren forma de la temptació o la intuïció) perquè el creador es fumi una pipa d’opi que el porti a un altre món. Es completa amb dos personatges que semblen mirar de governar aquell univers d’éssers fràgils i volàtils que, a mesura que avança la revolta i es trenca l’ordre, van prenent forma d’éssers llefiscosos, com els imaginats per Albert Sánchez-Piñol a La pell freda. Hi ha la colla de Ciutauca (aquàtic) i l’Aneris (Sirena). 

L’escenograifa no és estàtica, es deu a una coreografia capriciosa, com ho són també aquests elements que evoquen a butaues amb rodes, cadires de fòrmica amb rodes, taules i orgues volàtils i una gegant paret que és, a la vegada, un trencaclosques de miralls. Hi ha la discusió de la identitat a l’hora de crear? Ho podria ben bé ser per a un actor, de molta vàlua per sí sol, però que sempre durà enganxat la cua que és nét de Charles Chaplin. en tot ca,s si fos així, sembla que finalment, s’alliberi d’aquesta llosa. Tot és molt preciosista i hauria de permetre navegar molt enllà però no es troben fils prou clars,personatges prou caracteritzats per poder teixir una relació entre ells, idear una intenció, una trama, un motiu per a aquesta postal preciosa, desmesurada, que no sembla tenir adreça on dirigir-se.