Un
cop de genialitat. I ningú ha dit mai que això sigui garantia
d’excel·lència, però sí d’excepcionalitat. El Festival TNT 2014
de Terrassa ha obert edició amb una explosió estètica que satura
la retina amb una festa tècnica inèdita i indiscutible: un reeixit
esforç d’obra total, entre exultant i saturant.

Un
artefacte coreogràfic, no només pels fascinants objectes amb rodes
que ballen amunt i avall per l’escenari, sinó molt especialment pel
joc que s’estableix amb uns ballarins tan flexibles com imaginatius,
capaços d’expressar-se més enllà dels límits corporals, també
amb la seva veu i una mímica que relaxa i fa
riure. Tot, literalment, és part de l’espectacle i participa
d’aquest esclat expressiu: llums, so, andròmines, decorat… I ningú
queda exclòs de la seva participació: tècnics i artistes, però
també el públic, participant indirecte dels jocs escenogràfics i
del moviment incansable, pertinent i figuratiu amb el qual es
desenvolupa l’obra. Un excés! O dos o tres! En tot cas, un cop de
genialitat!

No
obstant això “Tabac Rouge” substitueix la tensió narrativa per
la física de l’esdeveniment. I això complica enormement el possible
sentit de l’obra. O les imatges retrofuturistes despisten més que
faciliten, i llavors la paradoxa és que acaba convertint-se en una
versió sobredimensionada; o senzillament aquest barroquisme és
innecessari perquè el que de debò s’hi juga en l’obra és el
virtuosisme. I això és un problema enorme perquè significa que,
efectivament, la tant anhelada obra d’art total només acaba sent una
suma de parts.